dilluns, 14 de febrer de 2011

Com ser espía... i no morir a la prova

"Ni ferits ni presoners hi ha en aquestes activitats; només cadàvers", assegura el comandant Luis Canis Matutes a La organización informativa y el agente secreto, un manual d'espionatge publicat el 1947, la portada del qual es pot ampliar. Fantàstica.

Unes pinzellades d'història

Luis Canis Matutes havia estat agent dels serveis d'informació nacionals durant la Guerra Civil. Quan va escriure el llibre, era oficial en els serveis d'informació de la Guardia Civil a Andalusia. Va ascendir fins a arribar a ser general al comandament de la Primera Zona del Cos. El 1965, va deixar el càrrec i va passar al Grup de destinació -incloc la nota publicada a l'ABC de Sevilla-.
En el pròleg del llibre, el general José Ungría, que va ser el seu superior al SPIM franquista, Servicio de Información y Policía Militar, fa un elogi de la figura del seu subordinat i parla del naixement d'aquell servei.


I menteix. O es despista. O prefereix mirar cap a una altra banda. O se li disapara l'ego.

Assegura el general Ungría -d'altra banda, un militar brillant-, que l'organisme va ser improvisat "del cap als peus", a les files de l'Exèrcit Nacional. Això no és cert. Des del començament de la guerra, va funcionar el SIFNE, Servicio de Información de la Frontera del Nordeste de España, muntat amb capital català a Biarrtitz i del qual he parlat en d'altres entrades d'aquest bloc. Hi adjunto, com a mostra, la portada del llibre escrit el 1940 pel director d'aquest servei, Josep Bertran i Musitu; paga la pena recordar que un dels seus agents fou l'escriptor Josep Pla. El que passa és que el SIFNE era essencialment civil i els seus impulsors, catalanistes de dretes, van acabar sent sospitosos de no ser prou entusiastes del Caudillo. De fet, el seu principal mecenes, l'advocat, empresari i polític Francesc Cambó, va morir a l'Argentina el 1947. S'entén, doncs, l'omissió de Ungría.

El que cal tenir

Vegem si el teu perfil, benvolgut lector, s'ajusta a les característiques que el comandant Canis creu que ha de tenir un bon agent de camp (dels anys 40, és clar). Tradueixo, pel seu interès, aquests requisits per a ser espia i no morir en l'intent:

-Saber morse i fer servir el manipulador, així com el heliògraf, telègraf i conèixer l'ús i instal·lació dels micròfons. Igualment ha de saber interceptar les connexions telefòniques

-Muntar a cavall i, sent factible, poder conduir l'aeroplà i la canoa.

-Actuació en laboratoris fotogràfics per poder utilitzar la micrografia i la microfotografia.

-En l'anàlisi de tintes, conèixer tots els reveladors i esborradors, però amb particularitat, per a escrits sobre la pell humana.

-Criptografia criptotelegrafía, i d' altres mitjans de missatges ocults amb claus d'agut enginy.

-No desconèixer la tècnica policial, referida particularment a les següents disciplines: fer de l'observació, la base de la investigació. Saber indagar teòrica i pràcticament els actuals mètodes i formes de identificació i informació. Aconseguir transformar-se amb propietat en aquells casos excepcionals que imposen circumstàncies momentànies.

-Conèixer l'Organització Central, administrativa i territorial, del país on es trobi, les seves vies de comunicació, topografia, hidrografia, història...

-Idees sobre la Policia de comunicacions, estrangeres i polítiques d'aquesta nació.

-Servei de Policia a les fronteres; control i documentació exigida als estrangers en el país que es pretengui visitar. 

-Posseir generals coneixements econòmics, polítics i militars, així com nocions de sociologia i psicologia

-Signes de la mort i efectes dels verins. 

-Responsabilitat professional i de comandament. 

-Idea general sobre la defensa passiva ". 

Tanco amb un fragment del plànol real del front d'Aragó enviat per un agent del SIFNE al seu quarter general (també s'amplia).

dimecres, 19 de gener de 2011

L’espia que va venir del desert. Al Servei Secret de... la Generalitat

Marcelo de Argila fou el Director dels Serveis Secrets de la Generalitat a la Guerra Civil. Durant molts anys, la seva identitat va ser un misteri. Conegut com El Egipcio, vaig descobrir el seu rastre quan em documentava per a la meva segona novel•la, También mueren ángeles en primavera. Aquesta és la seva història.

Egipte, 1905
A començaments del segle XX, Egipte era, de fet, un protectorat britànic governat per Abbas Hilmi II. Els imperis turc i britànic pugnaven pel control d’Orient Mitjà, amb França com a tercera en discòrdia. Alexandria, a la costa de la Mediterrània, era la porta d’entrada al país i el seu centre comercial més actiu, mentre que El Caire ostentava la capitalitat administrativa i econòmica.

Un català a El Caire
Per aquells anys, el periodista barceloní Jaume de Argila vivia a El Caire i escrivia en dos diaris incòmodes per al poder, un en llengua francesa i l’altre en àrab. Nascut el 1873, Jaume es va casar a Egipte amb Eleonora Pazzaglia, filla d’un acabalat comerciant italià que exportava productes orientals cap a Europa.

A la capital egípcia va néixer, el 1905, el seu fill Marcelo, que trenta-un anys després dirigiria els serveis d’informació de la Generalitat catalana, els més eficaços del bàndol republicà al començament de la Guerra Civil.

L’expulsió d’Egipte
L’activitat política i periodística de Jaume, propera als nacionalistes egipcis i als interessos francesos, el va dur a un enfrontament obert amb el cònsol general anglès, Evelyn Baring, que instà la seva expulsió quan s’acomplia la primera dècada del segle.



El gentleman europeu

Després de l’expulsió, la carrera periodística de Jaume de Argila es mogué entre Barcelona, on va dirigir El Día Gráfico i La Tribuna, París i Ginebra. A la ciutat suïssa hi treballà com a corresponsal davant la Societat de Nacions (foto superior) i col•laborà personal i professionalment amb el Comitè Panislàmic, que lluitava per a la fi del colonialisme en els països àrabs i el Magrib.

Degut als constants canvis de residència i a les amistats del seu pare, Marcelo de Argila visqué en un ambient cosmopolita que el convertí en un políglota dotat d'un notable encant. A més, el seu aspecte físic li permetia moure’s amb tranquil•litat per Europa i destacar a Espanya: era alt, de cabell ros rogenc, pell blanca i ulls blaus. Feia patxoca. Va treballar uns modals de gentleman i un bon gust a l’hora de vestir del que dóna fe en les seves memòries el líder anarquista i ministre de Justícia, Joan García Oliver.

Química i política
Marcelo de Argila estudià química i en fou professor a la famosa Acadèmia Cots, del Portal de l’Àngel de Barcelona. Alguns autors, però, tot basant-se en un lapsus de García Oliver a la seva autobiografia, el descriuen com a professor d’idiomes de l’Acadèmia Berlitz; no és gens estranya aquesta confusió perquè parlava català, castellà, italià, francès, anglès i àrab.
Es va interessar per la política i, animat pel seu pare, milità en el republicanisme radical; ambdós eren maçons i pertanyien a la mateixa lògia, la Delta. Amb la II República, va entrar al partit Extrema Esquerra Federal i fou candidat al parlament català a les eleccions de 1932.

Sindicalment, aquella formació era propera a la CNT, cosa que explica el recolzament que rebé De Argila per part d’ un dels seus líders, García Oliver, quan es va fer càrrec de la direcció dels serveis d’informació catalans, la tardor de 1936.

El Servei Secret
Quan va esclatar la Guerra Civil, l’Estat Espanyol no tenia uns serveis secrets com déu mana. Un dèficit històric que ni els governs de la monarquia, primer, ni els de la república, més tard, van resoldre. A més, la majoria dels oficials de les seccions d’informació dels estats majors de l’exèrcit s’havien passat als rebels.

Conscients del problema, la Generalitat i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes –que tenia el poder real durant els primers mesos de la guerra– decidiren crear uns serveis d’informació moderns.

El president Lluis Companys, delegà en el sotsecretari de la conselleria de Defensa, el comandant Vicenç Guarner (a la fotografia), mentre que el Comitè Central de Milícies ho va fer en el cenetista José Margeli. Ambdós eren maçons i van pensar en el mateix home per a dirigir els serveis, un germà amb contactes internacionals, políglota i de bona formació científica: Marcelo de Argila.

El personal que es va incorporar al nou servei era voluntari; es tractava de policies, tècnics en comunicacions, criptògrafs, fotògrafs... gairebé tots maçons i d’una provada capacitat professional. Ben aviat, De Argila dirigí una organització de gran eficàcia, el quarter general de la qual s’hi establí a la misteriosa Casa Sedó, a la confluència dels carrers Diputació i Bailén, al cor de l’Eixample barceloní.


Enemics de mena
La nova agència secreta tingué el seu rival principal en el SIFNE nacional, el Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España, generosament dotat per empresaris catalans que havien fugit de la Ciutat Comtal en començar la guerra. El seu director era l’exministre monàrquic Josep Bertrán i Musitu i la seu estava situada en un casal de Biarritz (França) dit La grande frégate (a la fotografia); des d’aquell indret s’hi coordinava el treball de col•laboradors a les principals capitals europees i de simpatitzants a la reraguarda republicana, coneguts com a quintacolumnistas.

Pel que fa als espies estrangers, el servei va fer la vida impossible als agents italians, que s’hi havien infiltrat a les forces polítiques i sindicals catalanes abans de la guerra. Marcelo de Argila comptava amb material secret robat al consolat d’Itàlia por un rebentacaixes anarquista, Miquel Albert. Aquest material, sembla ser, deixava a la vista els plans secrets de Mussolini per a Espanya.

L’ home que podia haver aturat la guerra
Abans d’encapçalar els serveis d’informació, Marcelo de Argila protagonitzà un episodi poc conegut que podia haver canviat la direcció de la guerra, en la seva primera fase, a favor de la República. La història està resumida en el post titulat "L´home que gairebé atura la guerra".

El final
No explicaré el final perquè em carregaria el de la novel•la También mueren ángeles en primavera. Diguem que franquistes, italians i russos estaven molt interessats en que Marcelo de Argila desaparegués...

diumenge, 26 de desembre de 2010

Fantômas, artista de cabaret

Divendres, 28 d’abril de 1917

Centenars de persones omplien la rotonda Cánovas, de l’hotel Palace de Madrid. A una costat del saló, s’aixecava un majestuós sepulcre d’aire classicista, la suposada tomba d’un heroi grec. A les quatre en punt, l’orquestra atacà la marxa fúnebre, mentre la multitud s'aguantava l'aire. Abaixaren els llums i aparegué el seguici. L'obria, vestit amb un elegante sudari de seda negra, Eddy Arcos, Fantômas, que s'hi enterraria durant sis dies, sense aigua ni cap aliment. Una dama es va desmaiar quan el cèlebre aventurer es va deturar davant el túmul i va posar les mans sobre el sarcòfag.

–El seu fracàs serà inevitable. –Li va advertir un periodista–. Sis dies! Com resistir?

–Resistint –respongué Eddy amb un somriure atractiu, la seva millor arma.

–I si es torna boig?

–Tant de bo! Pensaria grans coses. Però no en tornaré pas boig.

–I si es mor? –insistí el reporter.

–Només així em derrotarien.


Unes setmanes abans

Després de la seva detenció el setembre de 1916, Arcos va romandre a la presó quatre mesos. El gener de 1917, el jutge va ordenar la seva llibertat. Malgrat tots els esforços del comissari Fernández Luna, cap de la Brigada d'Investigació Criminal de Madrid, només se li va poder demostrar tinença d'eines per robatori. Un delicte menor.

Mentre tant, Arcos s'havia convertit en una celebritat i el seu nom havia omplert durant setmanes les pàgines de successos i de societat de la premsa espanyola. Una benedicció per el seu ego però una maledicció per al seu treball com a lladre de guant blanc.

Un cop al carrer, Fantômas va viatjar a Portugal, tot esperant que la cosa es calmés. Va tornar a Madrid el març de 1917 per reunir-se amb la seva amant, Leonor Fioravanti, i el fill d'ambdós. La cosa pintava molt malament, li calien diners i no tenia forma d'aconseguir-los: a Espanya la policia controlava els seus moviments, Europa estava en guerra i viatjar a Amèrica era molt perillós per culpa dels submarins alemanys.

Arcos decidí explotar la seva fama. Ho va anunciar a El Liberal, l'1 de abril. “Tic un projecte...” –assegurava.He fet un experiment que m'ha donat gran resultat i vull fer públic. Intento enterrar-me viu, a presència de la gent, en el vestíbul d'un teatre. M'introdueixo en un taüt que tingui mig metre quadrat de cristall en la tapa, em tiren terra damunt, salvant el mig metre de cristall, i romanc sis dies sense menjar ni sortir del taüt. (...) Als sis dies fem el *desenterrament" amb tota solemnitat. Què li sembla a vostè? Serà negoci?”




4 de maig de 1917

La rotonda Cánovas de l'hotel Palace tornava a estar plena de gom a gom. A dos quarts de cinc de la tarda, quatre forçuts van desenterrar el taüt d'Eduardo Arcos i el van traslladar a coll fins a l'escenari, mentre l'orquestra interpretava la marxa triomfal d'Aída. Fantômas va sortir marejat, recolzant-se en el seu ajudant. Hi van haver uns segons d'inquietud. A la fi, i tot recuperant el seu millor somriure, l'aventurer va saludar als seus admiradors.

L'enterrament d'Eddy va ser molt lucratiu, tant per ell com per l'hotel. Durant una setmana, milers de persones van desfilar davant el sepulcre després desembutxacar seixanta cèntims. L'afluència de públic va ser tal, que l'artista i la direcció de l'hotel van decidir prolongar l'espectacle un dia més dels sis previstos. Madrid ben valia un funeral.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Locard, un Sherlock Holmes amb microscopi

Tercera escena de l’episodi 16.è de la primera temporada de CSI (Las Vegas), titulat Demasiado fuerte para morir. El cos d’una dona jau al marge d’una carretera al desert de Nevada; l’agent Nick Stokes i el seu cap, Gil Grissom, examinen el cadàver.

Nick – Zapatos de tacón alto... quizás fue raptada. ¿Conocía al tío?¿Usó su coche o el de ella?

Grissom – Principio de Locard: se llevó parte de ella con él y dejó parte de él aquí.

Aquell era l’homenatge dels famosos forenses televisius a un dels pares de la criminologia moderna. El principi d’intercanvi de Locard revolucionà, a la dècada de 1920, la investigació criminal. Avui –90 anys després– encara és vigent.

El principi es refereix a l’escenari del crim, tant al lloc dels fets como als elements que s’hi troben. “ Uns cops –escriví Locard– el malfactor deixa sobre el lloc els senyals del seu pas; d’altres, per una acció inversa, s’enduu sobre el cos o la roba indicis de la seva estada o de la seva activitat”.

Més senzill: qualsevol contacte deixa un rastre.

Podeu ampliar la pàgina on formula el principi, del llibre L’enquête criminelle et les Méthodes scientifiques (1920). També hi penjo la pàgina en castellà del Manual de técnica policíaca (1935, original francès de 1923) en la que reitera aquesta idea.

Edmond Locard (França, 1877–1966) va llicenciar-se en dret i es va doctorar en medicina a la universitat de Lió, on fou alumne i ajudant d’Alexandre Lacassagne, un dels fundadors de l’antropologia criminal.

El 1910 creà i dirigí en aquella ciutat el primer laboratori policial del món.

Locard va donar un impuls fonamental a la ciència forense i es convertí en la primera autoritat mundial de la matèria, como podeu comprovar en els dos retalls de premsa adjunts, ambdós de La Vanguardia. Són molt curiosos. En un, d’octubre de 1935, es recull l’encàrrec per a desxifrar els codis secrets de l’anomenada –compte amb el nom– Federació Internacional de Lladres; l’altre, de febrer de 1936, tracta sobre els intents de desmuntar fraus en las carreres de cavalls.









A Espanya, Locard gaudí de gran reputació i els seus treballs eren divulgats per les revistes científiques. Una mostra: la primera pàgina de Policía científica, de gener de 1914; era una publicació especialitzada en criminologia, que es va editar a Madrid entre 1913 i 1914. L’article tracta sobre la poruscopia, una tècnica impulsada por Locard per a identificar empremtes digitals parcials o molt borroses –invisibles– a partir dels porus de la pell.





Locard visità Barcelona el desembre de 1917, amb d’altres metges francesos. Pronuncià una conferència sobre medicina de guerra i fou homenatjat pels seus col•legues catalans i les autoritats locals. El retall sobre el banquet oficial va ser publicat a Mundo Gráfico, el gener de 1918. Més tard, va assessorar José López de Sagredo per a la creació del Laboratori Criminalístic de Barcelona, al qual hi vaig dedicar un article.

És interessant d’assenyalar que Sherlock Holmes ja va avançar el principi d’ intercanvi a Peter el Negre (1904). “ He investigat molts crims – assegurava el gran detectiu– però encara no he trobar cap comés por una criatura voladora. I mentre el criminal camini sobre les dues cames, sempre deixarà algun senyal, alguna rascada, algun minúscul desplaçament que pugui detectar un investigador científic”. Paraula de Sherlock Holmes. Paraula d’Edmond Locard.

dissabte, 8 de maig de 2010

Les cartes perdudes de Fantômes

Aquí les teniu. Màgiques. Són només cinc peces de paper: tres cartes i una postal d’Eduardo Eddy Arcos a qui va ser la seva amant, Leonor Fioravanti, i una altra carta al fill d’aquesta, José Luis. M’emociona tocar el paper que va fer servir i llegir els missatges que escriví El rei dels lladres fa uns setanta anys. Han estat perdudes fins que les va trobar una neboda del meu bon amic Eduardo, el nét de Fantômas.
Per ordre cronològic, el primer document és una postal enviada des de Cannes, a la Costa Blava francesa, el setembre de 1936 (pot ampliar-se la cara i el dors). La signen Eddy Arcos i el seu fill Eduardo. Leonor vivia a Gènova, després d’haver passat les primeres setmanes de la Guerra Civil a Madrid. Eduardo junior anava cap a Espanya per allistar-se com a pilot de combat a l’exercit franquista. “Desde esta ciudad llena de encantos te enviamos un abrazo”, deia el text.
El desembre d’aquell any, Eddy (amplio la cal•ligrafia i la rúbrica) segueix a la Costa Blava però estava a punt de viatjar en tren amb destinació desconeguda –potser cap a Barcelona per ajudar el detectiu Toni Ferrer?–. Tenia diners, ja que vivia en una ciutat prou cara, ajudava al seu fill i havia enviat un gir postal a Leonor amb “un dinero que en la situación actual te es tan necesario”.
Mes pròpia d’un cavaller lladre és la missiva de novembre de 1939. Està datada a Barcelona i Eddy explicava que havia fet una tournée delictiva pel sud i demanava a Leonor que li trobés un lloc on viure a Madrid, ciutat a la que s’hi desplaçaria en 1940. Conscient de què la seva foto feia temps que estava a las recepcions dels millors establiments, remarcava “que no sea un hotel”, com s’aprecia al retall adjunt. La precaució no va servir per a gaire cosa, ja que fou detingut el mes de juny, com diu el retall de La Vanguardia amb el qual tanco l’entrada. Feia servir l’altra de les seves identitats habituals, Eduardo Morell.
La dalarrera carta és de març de 1942, a José Luis, fill de Leonor. Eddy semblava cansat “nada nuevo que contarte, siempre las mismas dificultades para todo y pasando los días estúpidamente, sin hacer nada práctico”. Paraula de Fantômas.

dijous, 1 d’abril de 2010

Més perdut que un detectiu d’Scotland Yard a Barcelona

El 28 de gener de 1907, tres-centes corporacions locals catalanes es van reunir a Barcelona per tractar sobre la inseguretat a la capital; feia molts anys que grups anarquistes hi posaven bombes sense que el govern hagués estat capaç de solucionar-ho. Amb unes condicions higièniques infectes en els barris populars, un índex de mortaldat superior al de Calcuta i unes grans diferències socials, la ciutat era un polvorí.

La decisió més important que s’hi va prendre fou la creació d’una nova policia sota les ordres directes de les autoritats locals. Per a dirigir-la, es va cercar una persona que estigués per damunt de les lluites polítiques espanyoles: l’anglès Charles Arrow, Inspector en Cap del CID –Departament d’Investigació Criminal– d’Scotland Yard, un policia experimentat i de prestigi. El seu contracte, per tres anys, fixava un sou total de 2.700 lliures esterlines i una bona assegurança.

Arrow hi arribà el 21 de juliol. A més de la seva nova policia –Oficina d’Investigació Criminal, OIC– i dels diferents cossos de la seguretat de l’Estat, la lluita contra els anarquistes havia aplegat a Barcelona a agents secrets britànics, manats pel coronel Morera, i als francesos de l’inspector Bonnecarrère, enviat per la Prefectura de París. Allò era un campi qui pugui: cada servei infiltrava espies a la competència i feia servir delators que eren, en realitat, agents dobles o triples. Un bon embolic, tot plegat.

L’antic detectiu d’Scotland Yard es va trobar un panorama descoratjador. De les forces uniformades i d’investigació que li van oferir no en tenia notícies i només hi comptava amb dos inspectors, quatre sergents i trenta agents per a una ciutat amb més de mig milió d’habitants. El governador civil, Ossorio, l’hi esperava amb les ungles esmolades i l’inspector en cap de la policia, en Tressols, li tenia votada. Tressols –que després va crear una de las agències de detectius privats més importants d’Espanya– era un enemic perillós; analfabet, antic escombraire y ex confident de la policia, va fer una petita fortuna tot esmunyint delinqüents.

Etzibar l’Arrow es convertí en esport nacional. Li pencaven de valent des de la premsa catalana i la madrilenya, tant la seriosa com la satírica –a dalt, un retall de la revista Gedeón que imitava un famós anunci d’agua mineral–. En cada ple de l’ajuntament barceloní l’hi plovien les crítiques, com podem llegir a la crònica de febrer de 1909 –per ampliar-la, cal fer clic–.

Charles Arrow, que no parlava català ni castellà, acabà ben aviat aïllat, menjant paelles als banys de la Barceloneta –mireu la foto– i maleint el dia que va demanar la jubilació del Yard després de vint-i-sis anys de servei. A començament de 1909, havia acomiadat els dos inspectors de l’OIC –que s’hi dedicaren a garlar contra d’ell a la premsa– i la seva situació era insostenible. Mesos després, un cop vist com funcionava el país a la Setmana Tràgica, va tornar a Londres.

El 1910 publicà uns articles a l’Evening News sobre la seva experiència a Barcelona, amb el títol My Reminiscences. El 1926 hi dedicà a Barcelona un deformat capítol de les seves memòries, Rogues and Others. A aquest llibre hi pertanyen les fotografies d’un dels sergents de l’OIC i del sentinella dels Mossos d’Esquadra al seu servei.


Per aquells anys, els 20, l’Arrow dirigia una pròspera agència d’investigació privada de la qual he trobat aquest informe confidencial sobre una qüestió de banyes.


dilluns, 22 de febrer de 2010

L’home que s’assemblava al rei Alfons XIII

Antoni Llucià és una de les personalitats més enigmàtiques del crim d’alta volada de la primera meitat del segle XX. Si a Eduardo Arcos, Fantômas, se’l considerava el Rei dels lladres, Llucià hauria pogut ser –no és aquest un camp en el que les estadístiques siguin gaire abundoses– el Príncep dels estafadors.
Va néixer a Capellades, prop d’Igualada, cap a la fi de la dècada de 1880. Als 19 anys decidí que la vida rural no estava feta per a ell i emigrà a Cuba, on visqué a casa d’un dels seus tiets, a L’Havana.
De tornada a Barcelona, el 1911 hi començà la seva carrera com estafador. Un botiguer del carrer de Borrell fou la seva primera víctima i 11.000 pessetes el primer botí. No era cosa de per riure. Amb aquests diners començà a viatjar pel món i a fer-se una més que dubtosa reputació a les principals capitals d’Europa i Amèrica.
Explicava el comissari Manuel Casal que Llucià “tiene el raro privilegio de ganarse desde los primeros instantes el afecto y las simpatías de la alta sociedad”. I se’n va aprofitar, és clar. De bona planta, simpàtic i culte, en menys de cinc anys es va casar amb quatre dones acabalades de Cuba, Perú, Brasil i Uruguai. Bígam per partida doble. A totes quatre abandonà durant el viatge de noces, després de robar-les els diners.
La boda a Montevideo, amb Inés Prieto, va acabar d’una forma especialment cruel. Tot fent servir el nom d’Orlando de la Riva, Llucià enganyà a la pobre dona i li va buidar el joier; després, va empenyorar les joies. En un gest ben estrany, a mig camí entre la jactància i la neciesa, l’estafador li va enviar les paperetes amb aquest missatge:
“Idolatrada esposa: Dado mi temperamento febril y especial manera de ser, advierto ahora que la vida vulgar del matrimonio no se ha hecho para mí. Por eso, parto para lejanas tierras, en busca de nuevas emociones y diversiones frívolas. Como recuerdo grato de nuestra corta unión adjunto te envío las papeletas de empeño de tus más caras joyas. Resígnate, pues, y que Dios te proteja, Doña Inés del alma mía. Orlando”.
Un cop va tornar a Espanya, tornaria a casar-se al menys tres cops més. “Es un ladrón comme il faut –escriví d’ell un cronista de societat el 1919, retall superior– elegante, buen mozo, de trato exquisito, hombre culto, espiritual, que habla perfectamente español, francés, inglés, alemán, italiano y creo que también ruso”. Per a un país amb una delinqüència de navalla i trabuc, era una exòtica novetat.
Els anys 20 van ser per Llucià molt agitats: la policia el detenia, ell es feia el boig, l’ingressaven en un psiquiàtric i s’hi escapava. Sabia el que es feia: el 1927, un jutge el va declarar alienat i va sobreseure totes les causes contra ell.
Després de posar-se sobtadament malalt–potser per una intoxicació alimentària–, morí l’octubre de 1930, quan encara no havia fet els 50 anys. Vivia, aquells dies, en un luxós pis al passeig de Gràcia i hi deixà una fabulosa herència. La suma de les seves estafes, segons alguns mitjans, pujava a varis milions de pessetes. Una fortuna.
Dels molts episodis que va protagonitzar, el meu favorit és el de la seva estada a Saint-Moritz (Suïssa). Es va disfressar de rei Alfons XIII (foto de sota) i es va rebentar tots els hotels i restaurants de luxe a compte del monarca. Les factures, deia, havien d’enviar-se a l’Ambaixada d’Espanya. Encara s’hi esperen.
Com si es tractés d’un Cid Campeador del crim, l’Antoni Llucià guanyà la darrera batalla un cop mort. El mes de març de 1931, un industrial barceloní presentà una denúncia contra un tal senyor Gómez. Revisats els arxius policials, en Gómez era el nostre difunt estafador. Geni i figura.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Escola de detectius amb el comissari Casal

Nova entrada després d’un parèntesis excessivament llarg. No ha estat per mandra: un projecte per a la televisió i la preparació de dos cursets –un sobre història de la novel·la policíaca i un altre sobre best sellers– m’han tingut ben ocupat durant dos mesos. Per cert, el proper dissabte 13 de febrer, a les 11 h, a la biblioteca de Llinars del Vallès, segona sessió d’aquest curset. La inscripció i l’entrada són gratuïtes. Ens ho passarem –crec– molt bé.
Anem al gra. El cavaller de la imatge que obre el post és Manuel Casal, excomissari de policia i autor d’un dels manuals de detectiu privat més populars dels anys 30 i 40. El llibre, del que hi adjunto la portadeta, es titulava La delincuencia y el hampa (manual del perfecto investigador). Recordeu que totes les imatges del blog s’amplien.
Al llarg de les seves 300 pàgines, Casal realitza un resum de les qüestions que, en la seva opinió, havien de conèixer els agents de la llei, els detectius privats i, en general, els amants de la investigació criminal. Partidari de la professionalització i especialització de la policia, creia, a més, que s’havia d’impulsar la investigació privada com auxiliar necessari dels cossos de seguretat de l’estat. Així, assenyala que “si España no fuera un país retardario por excelencia y hasta quizá abandonado de la mano de Dios, deberían los que rigen sus destinos vulgarizar, auxiliar, proteger de un modo resuelto la creación de esta clase de escuelas detectivescas”.
El manual es divideix en cinc parts. La primera es titula, Breves apuntes sobre el arte de investigar; la segona, Las hazañas de la dorada hampa; la tercera, La baja hampa en acción. A aquest apartat hi pertanyen les imatges situades al peu, dos gravats impagables que mostren a un aprenent de lladregot i a un carterista de tramvia.














El quart gran apartat és Vulgarización científica, on s’hi resumeixen els grans fets de la criminologia de l’època; hi recullo, com a exemple, la forma correcta de prendre les mides a un sospitós. La darrera part del manual es dedica a les Lacras sociales, que eren, segons l’autor, a l’origen de la delinqüència.
Manuel Casal hi oferia molts consells als detectius en potència i hi descrivia les característiques bàsiques d’un bon professional de la investigació. “Quien pretenda ejercer la delicada profesión de investigador –deia– ha de estar, ante todo, exento de defectos físicos y morales; poseer lo que se llama “don de gentes”, gran espíritu de agudeza, sagacidad e inteligencia bastante cultivada; vestirá con decencia, y, finalmente, ha de poseer cierta distinción y donaire, ya que en muchas de sus actuaciones se verá obligado a alternar con individuos pertenecientes a todas las clases sociales”. Amén.
Manuel Casal va tenir una carrera controvertida a la policia per les seves crítiques als mètodes expeditius dels seus superiors a la lluita contra els anarquistes a Barcelona, ciutat a la qual hi fou destinat el setembre de 1915 –incloc el retall de premsa–. En el seu llibre El Origen y actuación de los pistoleros afirma: “bajo los auspicios del jesuítico y arbitrario capitán General Milans del Bosch y del funesto e hipócrita gobernador civil Maestre Laborde, auxiliados ambos por el jefe superior de la Policía, general Arlegui, quien, tras su exterior apacible y rostro blando de anciano patriarcal, ocultaba un alma ruin”. Varis dels documents que hi aportava foren utilitats per Eduardo Mendoza a La verdad sobre el caso Savolta.
Manuel Casal Gómez, Comissari de policia, ocupà els càrrecs de cap de Investigació i Vigilància a València, Màlaga, La Corunya, Camp de Gibraltar i a la frontera vasco-navarra. Qui vulgui ampliar la informació hi trobarà un interessant intercanvi de missatges entre el bloger català Max Aue i Alfonso de Lucas, professor de literatura i prologuista de l’edició de 1977 del llibre sobre pistolerisme.

dijous, 17 de desembre de 2009

Anem a fer la compra als grans magatzems

Una de les escenes més importants de También mueren ángeles en primavera té com a escenari els Almacenes Jorba, al Portal de l’Àngel de Barcelona, propers a la Telefónica, on hi van esclatar els Fets de Maig de 1937.

El centre de la ciutat hi comptava amb més de mitja dotzena d’aquells gegants comercials, ubicats en magnífics edificis que, gairebé tots, encara podem admirar. Els tres més famosos eren El Siglo, Jorba i El Águila.

Els magatzems El Siglo, inaugurats el 1878, foren els pioners. Situats a la Rambla dels Estudis, tenien set pisos d’alçada i una longitud equivalent a tres cases de veïns. Un incendi els va destruir el 1932. Poc temps després, van tornar a obrir les portes al carrer de Pelai, en els locals dels magatzems Damians, un preciós edifici de ferro i vidre amb una innovadora planta diàfana. En la actualitat hi ha la cadena de moda C&A.

Els responsables de El Siglo introduïren tècniques de marketing encara vigents. Així, crearen un servei de venda a domicili per correspondència que editava el seu propi catàleg. Hi tenien una flota de 20 camions que cobrien la província; a partir de 1930, ampliaren les entregues a tota la Península, illes Balears i Nord d’Àfrica.


El 1926, es van inaugurar els Almacenes Jorba, avui El Corte Inglés. Es tractava d’un gran edifici d’estil classicista en el que hi destacava una cúpula, a la cantonada, i els grans finestrals. En 1933, obriren al públic la terrassa, amb bar, restaurant i parc infantil; era un punt de trobada de la burgesia local i una nova forma d’atreure clients en la lluita ferotge contra els seus competidors.

En aquest apartat de la captació de clients, els magatzems El Águila, a la plaça de la Universidad, foren molt innovadors. Entre les seves iniciatives de més èxit hi destacava el sorteig d’automòbils, que eren un luxe per la major part de les famílies. Altre incendi els va destruir el 1981; molts barcelonins recorden l’escultura de l’àguila que coronava l’edifici i li donava nom.


Al costat d’aquells tres grans magatzems, hi trobem d'altres que completaven el millor conjunt comercial de l’Estat. A qui visqui o viatgi a Barcelona li recomano una visita a El Indio, al carrer del Carme, que conserva la seva fantàstica decoració modernista. A la dècada de 1980, van tancar els populars Almacenes Capitol també al carer Pelai, que foren coneguts en els anys 30 i 40 com Almacenes Alemanes. En el carrer de Casp, s’hi trobava El Barato, l’alternativa econòmica per qui no podia accedir als productes de Jorba o El Siglo.

Aquell panorama comercial no tenia res a envejar al d’avui dia. Les promocions van arribar a incloure l’entrega gratuïta d’un terreny com premi a la fidelitat dels clients. La bombolla de la construcció encara era lluny.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Els primers detectius privats del país

En els anys 20 del passat segle, les agències de detectius tenien una veritable Bíblia, l’International Police and Detective Directory, editat a San Francisco (Estats Units) el 1922. En les seves 500 pàgines, hi havia direccions i telèfons de detectius privats, cossos de policia i serveis relacionats –des de forenses a criminòlegs– dels principals països del món.

La guia recull set agències espanyoles, cinc a Barcelona i dues a Madrid. Les cinc catalanes són Antonio Tressols – Agencia de Policía Privada, American Office, Detectives Office, Instituto Mercantil Internacional i Detectives Sun. Les madrilenyes són el Centro de Policía Particular i Detective Internacional. Hi havia, però, algunes més.

La primera agència de detectius privats a Espanya de la que tenim noticia fou La Internacional. Es va crear el 1907 –tres anys abans del que es creia fins ara– al barceloní carrer de l'Hospital (podeu ampliar el retall adjunt, de gener de 1908). El seu titular es presentava com “Gran detective”. Per què caure en la falsa modèstia.

Una mica després, el 1909, hi apareix una de las clàssiques del sector: American Office, també a Barcelona. I el 1910, obriren les portes a la Ciutat Comtal la d’Enrique Cazeneuve, que es faria famós per les primeres xerrades radiofòniques sobre crims, i L’Humanité, del detectiu Julibert. A Madrid, el 1913 hi trobem dues agències consolidades, La Protectora i Oficina Internacional de Detectives.

El cas de L’Humanité és molt interessant. Format a França, el seu director, R. Julibert, impulsà, el 1917, la primera escola de detectius privats d’Espanya; en el retall de premsa hi veureu les assignatures. En celebrar el desè aniversari, el 1920, Julibert va fer un resum de tots els casos de l’agència des de la seva creació. Transcric la llista de forma literal:

”Pesquisas secreto-particulares civiles y criminales, 735.
Investigaciones con comprobación (adulterio) y vigilancia á varios, 484.
Investigaciones robo, hurto, estafa y chantage. 379.
Anónimos criminales y particulares comprobados,47.
Investigaciones sobre accidentes de pobreza, herencias mal adquiridas y falsificación de
documentos, 183.
Total de servicios tramitados, 1.803.
Créditos cobrados durante cinto años, 855 mil pesetas.”

No hi consta cap cas tan espectacular com el que tanca aquesta entrada, datat a Nova York l’agost de 1908: el cas del mico lladre, publicat en el diari La Correspondencia Española.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

"CSI" a la Guerra Civil: el Laboratori Criminalístic de Barcelona


El desembre de 1936, en plena Guerra Civil, es va inaugurar el Laboratori Criminalistic de Barcelona. El seu primer director fou en José López de Sagredo, cap del Gabinet d’Identificació de la policia i un dels personatges reals de También mueren ángeles en primavera. Encara més: una anàlisi del laboratori posa al detectiu Ferrer sobre la pista per resoldre el cas dels àngels assassinats.

Aquell flamant centre de tècnica policial es va instal·lar en una bonica torre modernista del carrer de Casanova, prop de la Diagonal. Hi comptava amb laboratoris de química, biologia, fotografia i gabinet d’identificació dactiloscòpica (fotos petites que podeu ampliar). Malgrat les circumstàncies del moment, era un dels millor dotats d’Europa.

,
Cinc cèntims d’història: el primer gabinet antropomètric d’Espanya –que mesurava els detinguts per a la seva posterior identificació– nasqué a Barcelona el 1895. El 1901, es van crear gabinets antropomètrics a les presons més importants i, dos anys després, es va fundar l’Escola de Criminologia.

Arribem, per fi, al 1913. El cap del Gabinet d’Identificació de Barcelona adoptà un nou mètode per arxivar les fitxes policials. Fins llavors, es guardaven por ordre alfabètic! de forma que, quan detenien un individu, es revisaven totes les fitxes una per una per comprovar la identitat i els antecedents. El sistema que proposava l’Eloy Hernández –així es deia el cap–, es basava en el mètode Bertillon, que las arxivava segons les característiques físiques de cada individu. Fou el primer intent seriós de dotar d’una moderna branca científica a la policia espanyola (retall adjunt).

A la dècada següent, les empremtes digitals es van consolidar com a sistema infalible d’identificació. Un dels casos paradigmàtics fou el robatori de la casa Laffitte, del passeig de Maragall de Barcelona, el maig de 1925. A la resolució hi jugà un paper molt destacat un jove agent expert en dactiloscòpia: José López de Sagredo –sí, el “nostre” López de Sagredo–. Els lladres trencaren una finestra de la cuina i entraren a la casa; es van endur objectes d’argent i peces de vestir per valor de més de 2.000 pessetes, un bon botí. López de Sagredo revelà unes empremtes en el vidre trencat i descobrí l’autor, un paio amb un historial llarg com un dia sense pa.

En els anys 30, López de Sagredo va anar ascendint... i enfrontant-se als seus superiors per culpa de la manca de professionalitat d’una bona part dels caps i dels agents del cos “que –segons assegurava– com tenen un sou de l’Estat, veuen en la seva professió només una solució per l’estómac”. El 1934, fou nomenat Cap del Negociat d’Identificació dels nous Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat. Des d’aquell moment va començar a dissenyar el nou Laboratori Crimanlístic que, por aquelles coses del destí, s’inaugurà en uns moments en els quals la mort violenta era molt més que una presència quotidiana a la ciutat i al país.