La cupletista i els pirates de La Grande Frégate

Toni Ferrer, responsable operatiu dels Serveis d’Informació de la Generalitat a También mueren ángeles en primavera, parlava amb molt de respecte dels seus rivals franquistes, a qui anomenava Els pirates de la Grande Frégate.
La Grande Frégate era un casalot de pedra situat als voltants de Biarritz, al País Basc francès, a uns 30 km de la frontera espanyola. Allà s’establí, el 1936, el SIFNE, Servicio de Información del Nordeste de España, la primera agència d’espionatge professional del bàndol nacional. El seu director fou l’advocat barceloní i exministre monàrquic, Josep Bertran i Musitu. El més extraordinari de tot plegat era que el SIFNE era una organització privada –una mena d’empresa– i no formava part del nou Estat.
Pel seu disseny, en Bertran va comptar amb l’assessorament i ajut material de l’Abwehr i de la Gestapo alemanyes i de l’OVRA i del SIM italians. Ben aviat disposà d’una important xarxa de defensors a Europa i d’una oficina de representació a París. Empresaris catalans, com ara en Francesc Cambó, oferien el seus suport econòmic i polític; l’escriptor Josep Pla i el periodista Carles Sentís formaren part dels seus col·laboradors actius.
El SIFNE feia servir quatre vies d’informació: la premsa republicana –fins i tot el més petit butlletí imprès de forma artesana a les trinxeres–, els refugiats que fugien de la “zona roja”, espies enviats a Barcelona, Madrid i València amb diferents disfresses i els quintacolumnistas, gent normal que hi col·laborava tot cometent atemptats, fent sabotatges i passant informació de caire militar mitjançant transmissions de ràdio codificades. Amb aquestes fonts, el SIFNE pogué elaborar més de 300 mapes i plànols molt detallats d’objectius situats a Catalunya i el front d’Aragó (hi teniu un de mostra). El febrer de 1938 fou absorbit pels Servicios de Información Política y Militar que dirigia el coronel Ungría.
De tot el ventall de personatges que, en algun moment, van donar un cop de mà a Bertran i els seus agents, hi destacava la famosa cantant Raquel Meller. Segons va publicar el diari ABC de Madrid, l’agost de 1937, una de les seves cases a la Costa Blava, que es deia Mar i Cel, es feia servir com a oficina provisional del SIFNE i allotjament d’agents de pas cap a Alemanya i Itàlia; reproduïa un reportatge publicat uns dies abans per un setmanari de Marsella.
Raquel Meller, nom artístic de Francisca Marqués, va néixer a Tarazona en 1888, i fou una de les primeres grans estrelles mediàtiques espanyoles. Va debutar el 1907 al Paral·lel, on va fer populars les cançons La violetera i El relicario. En poc més d’una dècada assolí prestigi internacional, tant sobre els escenaris com en les pantalles de cinema. Viatjà a França, per primer cop en 1919; uns anys després s’establí a Niça i s’atreví fins i tot a cantar en francès, com es pot comprovar en el primer dels dos enllaços a YouTube. En Je ne sais pas, una coqueta Meller confessa que “per pronunciar les paraules / ho dic amb sinceritat / com soc espanyola / tinc dificultat”. Amb un parell.
En 1926, consagrada ja a Europa, es va traslladà als Estats Units, amb un bon aparell publicitari, com recull el segon dels enllaços. Res que envejar a les seves successores del segle XXI.

L’home que gairebé atura la guerra

Fixeu-vos en la fotografia.

La van fer el 20 de setembre de 1936 en el Saló del Tron de la Capitania General de Barcelona; tot just feia dos mesos que havia esclatat la Guerra Civil. El primer personatge per l’esquerra es deia Marcelo de Argila i era el director dels Serveis d’Informació de la Generalitat, l’agència de contraespionatge més eficaç del bàndol republicà en començar el conflicte.

Era alt, ros i d’ulls blaus –el fixador i el material fotogràfic de l’època enfosquien el cabell–. Nasqué a Egipte, el 1905, de pare català i mare italiana. Maçó i políglota... però, deixem-ho aquí. En una altra entrada us explicaré alguna cosa més sobre la vida d’aquest home intel·ligent i cosmopolita. Paga la pena.

Tornem a Capitania.

En Marcelo de Argila portava a la mà dreta l’acord que acabaven de signar els nacionalistes marroquins i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un organisme controlat pels anarquistes que tingué el poder a Catalunya durant l’estiu i la tardor del 36. Segons l’acord, els marroquins s’aixecarien en el protectorat espanyol al nord d’Àfrica, a la reraguarda de l’exèrcit de Franco, a canvi de la independència. Amb una mica de sort, la guerra s’acabaria.

Aquest pla arriscat fou dissenyat per en Joan Garcia Oliver, líder anarquista i futur ministre de Justícia. La primera fase de les negociacions es va fer a Ginebra, on De Argila, cap de la delegació catalana, comptava amb l’ajut de l’emir Chekib Arslan, poeta i polític drus libanès de molta influència en el món àrab. S’hi entrevistà amb membres destacats del nacionalisme marroquí als quals va convèncer perquè viatgessin a Barcelona per tancar l’acord. Són els dos homes que té al costat, en Mohamed el-Ouazzani i en Mohamed el-Yazidi.

El pacte fou enviat a Madrid per a la seva ratificació i acabà en un calaix. D’una banda, el govern espanyol no volia atorgar cap mena de representativitat al Comitè de Milícies; d’altra, París va pressionar molt contra l’acord, per por que el fervor independentista s’encomanés al protectorat francès al Marroc. Després d’aquell fracàs, en Garcia Oliver digué al president Companys: “¡ara sí que hem perdut la guerra!”

1924, el Karaoke gegant dels germans Fleischer

Un munt de persones canten alhora una cançó mentre una bola ballarina els assenyala la lletra i el ritme correctes; tot el teatre està atent a la música i als subtítols que apareixen a la pantalla.
És el somni embogit d’un fanàtic del karaoke?
No. La bouncing ball, la bola ballarina, fou una de les grans novetats cinematogràfiques de 1926. Amb aquest invent, i amb personatges com ara el pallasso Koko, Betty Boop i Popeye el mariner, els seus creadors, els germans Max i Dave Fleischer, es convertirien en els competidors més perillosos del totpoderós Disney.
Broadway, Nova York, 1924. Els Fleischer començaren la producció d’uns innovadors curts que incorporaven so. Feien servir el sistema Phonofilm, desenvolupat per Lee De Forest, que enregistrava la música directament sobre la pel·lícula per a la seva projecció sincronitzada amb les imatges. Aquesta tecnologia no garantia encara gaire qualitat i el seus us primordial va quedar reduït a actuacions musicals, vodevils i sketchos còmics. El cinema sonor, com avui el coneixem, no va néixer fins el 1929.

Amb aquells curts, els germans volien convertir el públic en una part activa de l’espectacle. És per això que van introduir la bouncing ball. Es tractava d’una bola que es movia per la pantalla tot saltant de sil·laba en sil·laba sobre uns subtítols que reproduïen la lletra. Un karaoke primitiu i espectacular. Entre 1924 i 1927 realitzaren 36 curts, d’uns 3 minuts de durada cadascú, amb el nom de Sound Car-Tunes.
El 1929 van reprendre la producció sota el títol Screen Songs. S’integraven dibuixos i imatges reals dels cantants i de les orquestres més populars de l’època. L’explosiva Betty Boop en va protagonitzar uns quants amb d’altres artistes com ara la Joan Crawford, la Jean Harolw o l’Eddie Cantor, veritables estrelles de Hollywood.
Incloc una d’aquestes Screen Songs, d’uns 7 minuts de durada, realitzada el 1932 (premeu el botó vermell HQ per a millorar la qualitat). La primera part és una deliciosa caricatura d’un cabaret i la segona és la versió molt personal que la cantant francesa Irene Bordoni va fer de Just a Gigolo; en acabar l’actuació, el públic del teatre canta la cançó tot seguint el ritme de la bouncing ball.

A También mueren ángeles en primavera, l’Eddy explica al detectiu Ferrer la seva relació amb l’Irene Bordoni a Nova York mentre escolten la cançó Let’s Misbehave, de Cole Porter. Podeu sentir aquesta versió, de 1928, en el segon dels enllaços.

Nota. Per cert –ja hi faré una entrada– un dels grans defensors dels sistema Phonofilm a Espanya va ser el dictador Miguel Primo de Rivera, que va enregistrar alguns discursos polítics amb aquest sistema sonor.

One-Two-Two, el prostíbul més famós del món

Algú m’ha preguntat si eren certes les notes sobre el prostíbul One-Two-Two de París que apareixen al capítol VIII de También mueren ángeles en primavera. Per a ells –i pels qui ho hagin descobert ara– resumeixo l’extraordinària història del bordell més famós del món a la dècada dels anys 30 del segle passat.

A més de la bellesa de les seves noies, un dels al·licients que va donar fama al One van ser les seves habitacions temàtiques. Hi havia una per a cada fantasia eròtica. De totes, hi destacava el camarot del corsari, on una presonera esperava els atacs luxuriosos del capità pirata vestida només amb un collaret de perles; l’habitació safari, en la qual unes jovenetes africanes entregaven el seu cos al gran caçador blanc, i, fins i tot, la reproducció exacta d’un cotxe-llit del ferrocarril, un sleeping on s’hi podia representar una trobada ben calenta amb una passatgera perduda.

El One-Two-Two ocupava un avorrit edifici decimonònic de tres pisos que havia estat propietat de Joaquim Murat, mariscal de França, príncep de l’Imperi i cunyat de Napoleó Bonaparte, al 122 rue de Provence. El 1931, l’emprenedor Marcel Jamet i la seva dona Doriane, crearen el One i dos anys després van ampliar l’edifici original amb quatre noves plantes. Les prostitutes més boniques d’Europa hi treballaven per a una selecta clientela de reis, empresaris, polítics, esportistes i actors de fama internacional i cartera ben plena.

El bordell obria a les 2 de la tarda i tancava a les 5 de la matinada. Disposava de 22 cambres, 10 salons i 12 dutxes. Hi treballaven unes 60 noies alhora, de les quals 5 o sis acceptaven la sodomia. Cada dia el visitaven 300 clients que es bevien una mitjana de 150 ampolles de champagne. Les dones vivien fora de l’edifici i lliuraven un dia a la setmana. El prostíbul romania tancat per Nadal; era l’únic dia de l’any que ho feia.

El 1937, el One visqué la seva primera crisi. La Doriane, la madame, s’encapritxà d’un atractiu ajudant de cambra del rei Zogú d’Albània i es va escapar amb ell. El desolat Marcel va trobar consol ben aviat als braços de la Fabienne, una antiga prostituta de la casa, filla d’un policia de la Brigada Social. El 1947, es va promulgar l’ordre de tancament de les cases de barret i el bordell més famós del món va abaixar la persiana. Uns anys després, un cop morts la majoria dels seus clients il·lustres, la Fabienne va publicar unes sucoses memòries sobre les seves experiències al One-Two-Two.

Els personatges (1) Eduardo Arcos, Fantômas. El Rei dels lladres

ink>

“Hauries d’escriure una novel·la sobre ell”, diuen alguns lectors. “M’agrada tant com el detectiu Ferrer”, afegeixen. Si féssim un símil amb el cinema, l’Eddy seria com l’actor de repartiment que amenaça amb menjar-se al protagonista tant bon punt es despisti el director. Aquesta és la seva força; així era a la vida real: un seductor.

Què és el que sé sobre l’Eduardo Arcos? Molta cosa i no res. Era un actor amb mil personalitats, un hàbil constructor de mentides que ensarronà a l’alta societat i a la premsa de mitja dotzena de ciutats a ambdós costats de l’oceà Atlàntic. Distingir entre la veritat, la mentida i l’exageració és, en aquest cas, una missió complicada. Ni l’estudi dels arxius policials ho aclara gaire. L’Eddy –li agradava força el diminutiu anglosaxó– s’inventava una declaració i una identitat a la mida de cadascun dels comissaris que, des de 1916, el van detenir.

Sembla segur que l’Eduardo Arcos Puig nasqué a Nova York, de pares mallorquins. La data més probable és 1883. Tot revisant les columnes de societat dels diaris argentins i espanyols de la dècada de 1910, el descobrim com a pilot d’avió i milionari rodamóns que faria 33 anys el 1916. Aquesta sembla la seva edat a la fotografia de la fitxa policial d’aquell any i no pas la que hi va declarar, 26 anys. A més, els seus primers robatoris a Paris foren a 1905 i és molt difícil d’empassar-se que l’autor fos un xicot de només 14 anys. Petits robatoris, potser; robar caixes fortes als hotels de luxe, impossible.

La seva època daurada va de 1907 a 1916. Hi visqué a Buenos Aires fent veure que era pilot, va ser escriptor a L’Havana, noble espanyol a Nova York, escultor a Itàlia i milionari nord-americà a Madrid, Barcelona, París, Londres i Berlin. Va guanyar-se el malnom de Rei dels lladres i inspirà la figura literària de Fantômas, un dels mites de la novel·la criminal de la primera meitat del segle XX.

Seductor incansable, es va unir sentimentalment amb una jove argentina d'origen italià que es deia Leonor Fioravanti Benigni. Tingueren un fill a l’agost de 1915. Leonor era una dona atractiva segons els gustos de l’època: rossa, alta, ben plantada i amb un posat enginyós i intel·ligent. La parella perfecta per a un home cosmopolita com l’Eddy.

Va participar la Leonor en els robatoris? No ho sabem. La policia mai va trobar a la casa on hi vivien un mallot de seda negra per dona. L’Eddy acostumava a vestir-ne un quan actuava i es tapava el cap amb una caputxa també negra.

Però, com treballava en Fantômas? Per què va caure a Madrid? Com era l’eina màgica amb la qual podia obrir qualsevol porta? Són preguntes que us deixo per a un altre dia.