"CSI" a la Guerra Civil: el Laboratori Criminalístic de Barcelona

El desembre de 1936, en plena Guerra Civil, es va inaugurar el Laboratori Criminalistic de Barcelona. El seu primer director fou en José López de Sagredo, cap del Gabinet d’Identificació de la policia i un dels personatges reals de También mueren ángeles en primavera. Encara més: una anàlisi del laboratori posa al detectiu Ferrer sobre la pista per resoldre el cas dels àngels assassinats.

Aquell flamant centre de tècnica policial es va instal·lar en una bonica torre modernista del carrer de Casanova, prop de la Diagonal. Hi comptava amb laboratoris de química, biologia, fotografia i gabinet d’identificació dactiloscòpica (fotos petites que podeu ampliar). Malgrat les circumstàncies del moment, era un dels millor dotats d’Europa.

,
Cinc cèntims d’història: el primer gabinet antropomètric d’Espanya –que mesurava els detinguts per a la seva posterior identificació– nasqué a Barcelona el 1895. El 1901, es van crear gabinets antropomètrics a les presons més importants i, dos anys després, es va fundar l’Escola de Criminologia.

Arribem, per fi, al 1913. El cap del Gabinet d’Identificació de Barcelona adoptà un nou mètode per arxivar les fitxes policials. Fins llavors, es guardaven por ordre alfabètic! de forma que, quan detenien un individu, es revisaven totes les fitxes una per una per comprovar la identitat i els antecedents. El sistema que proposava l’Eloy Hernández –així es deia el cap–, es basava en el mètode Bertillon, que las arxivava segons les característiques físiques de cada individu. Fou el primer intent seriós de dotar d’una moderna branca científica a la policia espanyola (retall adjunt).

A la dècada següent, les empremtes digitals es van consolidar com a sistema infalible d’identificació. Un dels casos paradigmàtics fou el robatori de la casa Laffitte, del passeig de Maragall de Barcelona, el maig de 1925. A la resolució hi jugà un paper molt destacat un jove agent expert en dactiloscòpia: José López de Sagredo –sí, el “nostre” López de Sagredo–. Els lladres trencaren una finestra de la cuina i entraren a la casa; es van endur objectes d’argent i peces de vestir per valor de més de 2.000 pessetes, un bon botí. López de Sagredo revelà unes empremtes en el vidre trencat i descobrí l’autor, un paio amb un historial llarg com un dia sense pa.

En els anys 30, López de Sagredo va anar ascendint... i enfrontant-se als seus superiors per culpa de la manca de professionalitat d’una bona part dels caps i dels agents del cos “que –segons assegurava– com tenen un sou de l’Estat, veuen en la seva professió només una solució per l’estómac”. El 1934, fou nomenat Cap del Negociat d’Identificació dels nous Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat. Des d’aquell moment va començar a dissenyar el nou Laboratori Crimanlístic que, por aquelles coses del destí, s’inaugurà en uns moments en els quals la mort violenta era molt més que una presència quotidiana a la ciutat i al país.

Drama silenciat: Guerra Civil i tràfic de blanques

La trama de También mueren ángeles en primavera comença el 20 d’abril de 1937, el dia que es van veure sobre Barcelona les primeres orenetes de l’any. Només dos dies després, el 22, va acabar el rodatge de Barrios bajos, un llargmetratge produït per SIE Films –Sindicato de la Industria del Espectáculo–, dirigit per Pedro Puche i protagonitzat per José Telmo i Rosita de Cabo, dues populars estrelles de l’època.

La pel·lícula no va ser un èxit de taquilla però va tenir el valor de portar a la pantalla un drama generalment silenciat: el tràfic de blanques. Les escenes que sacsejaren al públic eren més dures pel que suggerien que no pas pel que mostraven: al final de la historia, dos cotxes plens de noies s’aturaven al costat d’un vaixell en el port de Barcelona. Després de comprovar l’estat de “la mercaderia”, les embarcaven rumb a América del Sud, on serien explotades com a prostitutes.

A la vida real, las joves atrapades en aquestes xarxes solien acabar a Buenos Aires. Allí eren subhastades com bestiar i venudes a proxenetes de tot el continent. Les més belles treballarien en els bordells de luxe de les grans ciutats i les menys atractives a cases de barrets immundes de remotes zones mineres, o a la selva.

A Romania, Hongria, Polònia... noies guapes, pobres i amb famílies al seu càrrec, eren enganyades per presumptes buscadors de talents, que les oferien contractes de ballarines o cantants a Anglaterra i Amèrica, o per falses empreses de col·locació que les garantien treball a l’hostaleria i el servei domèstic a països més pròspers.

Què me’n dieu? Han passat 80 anys i aquests canalles segueixen fent servir les mateixes trampes.

Barcelona ocupava un lloc destacat a les rutes del tràfic de blanques. A Nadie debería matar en otoño, per exemple, faig referència a un antic cas que resolgué Ferrer i que es basa en fets reals. Vàries d’aquelles xarxes usaven el port de la Ciutat Comtal com a escala principal. Aquí, les noies eren obligades a treballar en pel·lícules pornogràfiques que es venien després a Alemanya i els països escandinaus. Les que parlaven francès, hi treballaven a més en el bordell de madame Albina abans d’embarcar cap a Amèrica. Incloc un retall de juny de 1936 sobre la detenció de dos individus d’una xarxa hispano-argentina.

Quan va esclatar la Guerra Civil, milers de joves van perdre el seu treball i es van veure condemnades a la prostitució per a subsistir; d’altres, buscaven desesperadament escapar del país en flames. Aquell era terreny favorable pels tractants d’essers humans, com veiem a l’altre retall, de setembre de 1936. amb les ja conegudes promeses de treball a Anglaterra o els Estats Units, aquelles noies caigueren en mans de xarxes que les portaven cap a l’Argentina i Mèxic, dos grans mercats sexuals àvids de carn fresca.

El problema va ser tan gran, que el cònsol britànic a Barcelona –noticia següent– convocà als periodistes el 16 de juny de 1937 per a “llamar la atención sobre una presunta recluta de sirvientas para Inglaterra”; va avisar, “a fin de evitar posibles engaños”. Ja sabem quins.

Dissortadament, aquest és un dels temes menys estudiats d’un conflicte que, en d’altres qüestions menys greus, ha estat analitzat fins el més petit detall. Ningú ha comptat encara el nombre de víctimes d’aquell repugnant tràfic.

Acabo aquesta entrada amb un petit documental argentí sobre la xarxa més important del primer terç del segle XX, la Zwi Migdal. Estava formada per proxenetes jueus argentins, procedents de l’Est d’Europa, que no dubtaren en esclavitzar joves dels guetos jueus dels seus països d’origen. Hi barrejaven falses ofertes de treball amb matrimonis trucats, res que avui ens pugui sorprendre.

El cinema i els fets heroics del mariner Antonio Col

La Guerra Civil espanyola va ser el primer gran conflicte bèl·lic on es va fer servir una nova i eficaç arma de propaganda: el cinema sonor. Encara que durant la Gran Guerra, de 1914 a 1918, el cinema ja es va fer servir per aixecar l’ànim a la reraguarda, es tractava de pel·lícules mudes amb una capacitat de persuasió limitada.

El 1927 tot plegat va canviar. La Warner hi produïa El cantant de jazz, el primer llargmetratge parlat de la història. El so, amb tot el seu enorme potencial evocador, obria possibilitats insospitades. Les imatges acompanyades de música, diàlegs i discursos que sortien de la mateixa pantalla, eren infinitament més trempadores que els fotogrames nus. El cinema polític ho tenia tot per triomfar.

Però, per a desesperació dels revolucionaris, a la reraguarda republicana el públic preferia els films nord-americans, d’indubtable contingut burgés. Pels espectadors, la realitat ja era prou dura com per afegir-ne les misèries dels personatges de ficció. A También mueren ángeles en primavera, una de las escenes importants passa dins del cinema on projecten un dels èxits del moment: Charlie Chan a Shanghai.

Malgrat el desplegament publicitari amb el qual s’anunciaven –com ara cartells als tramvies, autobusos i fins i tot als fanals–, les pel·lícules soviètiques no van funcionar. La seva grandiloqüència i uns personatges plans que ho sacrificaven tot per la revolució, feien pudor a propaganda descarada. Davant del fracàs comercial, les autoritats van trobar una sortida digna: camions amb equips de projecció recorrien el front per adoctrinar als soldats. Va ser tot un encert. Llargmetratges com Els marins del Cronstadt enaltien els soldats i afavorien el comportament heroic.

De tots els fets extraordinaris atribuïts a aquesta pel·lícula, que recrea un episodi de la guerra civil russa, hi destaca la del mariner Antonio Col. Situeu-vos: tardor de 1936, trinxeres republicanes a Madrid. Un grup de joves guàrdia marins defensen la posició. De cop i volta, uns carros de combat feixistes apareixen per l’horitzó. Tot inspirat per una escena d’Els marins de Cronstadt, sospitosament similar, Antonio Col prengué la iniciativa. Així ho explicava el periòdic Claridad de 8 de noviembre:

“Un guardia marina avanza hacia los tanques cargado de bombas de mano. Tendido en el suelo esperó a que estuviesen cerca. Las ametralladoras de los tanques disparaban ráfagas de plomo contra el bravo guardia marina. Pero éste seguía esperando. Cuando los tuvo al alcance de las bombas, el guardia lanzó sus proyectiles. Los cuatro tanques facciosos quedaron inutilizados”.

I la llegenda d’en Col va començar a créixer. S’estava fabricant un heroi popular. Cada diari va explicar la historia segons la seva tendència i interessos. Així, ABC, El Sol, Ahora i Solidaridad Obrera “van matar” en Col en aquella acció, mentre que Heraldo de Madrid, Claridad i La Vanguardia (aquí teniu un retall de l’11 de novembre) informaven que va morir uns dies després en un altre combat.

Tot aquest afer gira al voltant de la divisió política republicana. Una dada per a meditar: la pel·lícula es va estrenar a Madrid –zona d’influència socialista i comunista– l’octubre de 1936, mentre que a Barcelona –amb molt més pes anarquista– no es va projectar fins a les acaballes de gener de 1937. Casualitat? Per si us inspira accions extraordinàries, aquest és un tràiler d’Els marins de Cronstadt amb subtítols en anglès.