Fantômas, artista de cabaret

Divendres, 28 d’abril de 1917

Centenars de persones omplien la rotonda Cánovas, de l’hotel Palace de Madrid. A una costat del saló, s’aixecava un majestuós sepulcre d’aire classicista, la suposada tomba d’un heroi grec. A les quatre en punt, l’orquestra atacà la marxa fúnebre, mentre la multitud s'aguantava l'aire. Abaixaren els llums i aparegué el seguici. L'obria, vestit amb un elegante sudari de seda negra, Eddy Arcos, Fantômas, que s'hi enterraria durant sis dies, sense aigua ni cap aliment. Una dama es va desmaiar quan el cèlebre aventurer es va deturar davant el túmul i va posar les mans sobre el sarcòfag.

–El seu fracàs serà inevitable. –Li va advertir un periodista–. Sis dies! Com resistir?

–Resistint –respongué Eddy amb un somriure atractiu, la seva millor arma.

–I si es torna boig?

–Tant de bo! Pensaria grans coses. Però no en tornaré pas boig.

–I si es mor? –insistí el reporter.

–Només així em derrotarien.

Unes setmanes abans

Després de la seva detenció el setembre de 1916, Arcos va romandre a la presó quatre mesos. El gener de 1917, el jutge va ordenar la seva llibertat. Malgrat tots els esforços del comissari Fernández Luna, cap de la Brigada d'Investigació Criminal de Madrid, només se li va poder demostrar tinença d'eines per robatori. Un delicte menor.

Mentre tant, Arcos s'havia convertit en una celebritat i el seu nom havia omplert durant setmanes les pàgines de successos i de societat de la premsa espanyola. Una benedicció per el seu ego però una maledicció per al seu treball com a lladre de guant blanc.

Un cop al carrer, Fantômas va viatjar a Portugal, tot esperant que la cosa es calmés. Va tornar a Madrid el març de 1917 per reunir-se amb la seva amant, Leonor Fioravanti, i el fill d'ambdós. La cosa pintava molt malament, li calien diners i no tenia forma d'aconseguir-los: a Espanya la policia controlava els seus moviments, Europa estava en guerra i viatjar a Amèrica era molt perillós per culpa dels submarins alemanys.

Arcos decidí explotar la seva fama. Ho va anunciar a El Liberal, l'1 de abril. “Tic un projecte...” –assegurava–. “He fet un experiment que m'ha donat gran resultat i vull fer públic. Intento enterrar-me viu, a presència de la gent, en el vestíbul d'un teatre. M'introdueixo en un taüt que tingui mig metre quadrat de cristall en la tapa, em tiren terra damunt, salvant el mig metre de cristall, i romanc sis dies sense menjar ni sortir del taüt. (...) Als sis dies fem el *desenterrament" amb tota solemnitat. Què li sembla a vostè? Serà negoci?”

4 de maig de 1917

La rotonda Cánovas de l'hotel Palace tornava a estar plena de gom a gom. A dos quarts de cinc de la tarda, quatre forçuts van desenterrar el taüt d'Eduardo Arcos i el van traslladar a coll fins a l'escenari, mentre l'orquestra interpretava la marxa triomfal d'Aída. Fantômas va sortir marejat, recolzant-se en el seu ajudant. Hi van haver uns segons d'inquietud. A la fi, i tot recuperant el seu millor somriure, l'aventurer va saludar als seus admiradors.

L'enterrament d'Eddy va ser molt lucratiu, tant per ell com per l'hotel. Durant una setmana, milers de persones van desfilar davant el sepulcre després desembutxacar seixanta cèntims. L'afluència de públic va ser tal, que l'artista i la direcció de l'hotel van decidir prolongar l'espectacle un dia més dels sis previstos. Madrid ben bé valia un funeral.

Locard, un Sherlock Holmes amb microscopi

Tercera escena de l’episodi 16.è de la primera temporada de CSI (Las Vegas), titulat Demasiado fuerte para morir. El cos d’una dona jau al marge d’una carretera al desert de Nevada; l’agent Nick Stokes i el seu cap, Gil Grissom, examinen el cadàver.

Nick – Zapatos de tacón alto... quizás fue raptada. ¿Conocía al tío?¿Usó su coche o el de ella?

Grissom – Principio de Locard: se llevó parte de ella con él y dejó parte de él aquí.

Aquell era l’homenatge dels famosos forenses televisius a un dels pares de la criminologia moderna. El principi d’intercanvi de Locard revolucionà, a la dècada de 1920, la investigació criminal. Avui –90 anys després– encara és vigent.

El principi es refereix a l’escenari del crim, tant al lloc dels fets como als elements que s’hi troben. “ Uns cops –escriví Locard– el malfactor deixa sobre el lloc els senyals del seu pas; d’altres, per una acció inversa, s’enduu sobre el cos o la roba indicis de la seva estada o de la seva activitat”.

Més senzill: qualsevol contacte deixa un rastre.

Podeu ampliar la pàgina on formula el principi, del llibre L’enquête criminelle et les Méthodes scientifiques (1920). També hi penjo la pàgina en castellà del Manual de técnica policíaca (1935, original francès de 1923) en la que reitera aquesta idea.

Edmond Locard (França, 1877–1966) va llicenciar-se en dret i es va doctorar en medicina a la universitat de Lió, on fou alumne i ajudant d’Alexandre Lacassagne, un dels fundadors de l’antropologia criminal.

El 1910 creà i dirigí en aquella ciutat el primer laboratori policial del món.

Locard va donar un impuls fonamental a la ciència forense i es convertí en la primera autoritat mundial de la matèria, como podeu comprovar en els dos retalls de premsa adjunts, ambdós de La Vanguardia. Són molt curiosos. En un, d’octubre de 1935, es recull l’encàrrec per a desxifrar els codis secrets de l’anomenada –compte amb el nom– Federació Internacional de Lladres; l’altre, de febrer de 1936, tracta sobre els intents de desmuntar fraus en las carreres de cavalls.

A Espanya, Locard gaudí de gran reputació i els seus treballs eren divulgats per les revistes científiques. Una mostra: la primera pàgina de Policía científica, de gener de 1914; era una publicació especialitzada en criminologia, que es va editar a Madrid entre 1913 i 1914. L’article tracta sobre la poruscopia, una tècnica impulsada por Locard per a identificar empremtes digitals parcials o molt borroses –invisibles– a partir dels porus de la pell.

Locard visità Barcelona el desembre de 1917, amb d’altres metges francesos. Pronuncià una conferència sobre medicina de guerra i fou homenatjat pels seus col•legues catalans i les autoritats locals. El retall sobre el banquet oficial va ser publicat a Mundo Gráfico, el gener de 1918. Més tard, va assessorar José López de Sagredo per a la creació del Laboratori Criminalístic de Barcelona, al qual hi vaig dedicar un article.

És interessant d’assenyalar que Sherlock Holmes ja va avançar el principi d’ intercanvi a Peter el Negre (1904). “ He investigat molts crims – assegurava el gran detectiu– però encara no he trobar cap comés por una criatura voladora. I mentre el criminal camini sobre les dues cames, sempre deixarà algun senyal, alguna rascada, algun minúscul desplaçament que pugui detectar un investigador científic”. Paraula de Sherlock Holmes. Paraula d’Edmond Locard.