Com ser espía... i no morir a la prova

"Ni ferits ni presoners hi ha en aquestes activitats; només cadàvers", assegura el comandant Luis Canis Matutes a La organización informativa y el agente secreto, un manual d'espionatge publicat el 1947, la portada del qual es pot ampliar. Fantàstica.

Unes pinzellades d'història

Luis Canis Matutes havia estat agent dels serveis d'informació nacionals durant la Guerra Civil. Quan va escriure el llibre, era oficial en els serveis d'informació de la Guardia Civil a Andalusia. Va ascendir fins a arribar a ser general al comandament de la Primera Zona del Cos. El 1965, va deixar el càrrec i va passar al Grup de destinació -incloc la nota publicada a l'ABC de Sevilla-.

En el pròleg del llibre, el general José Ungría, que va ser el seu superior al SPIM franquista, Servicio de Información y Policía Militar, fa un elogi de la figura del seu subordinat i parla del naixement d'aquell servei.

I menteix. O es despista. O prefereix mirar cap a una altra banda. O se li disapara l'ego.

Assegura el general Ungría -d'altra banda, un militar brillant-, que l'organisme va ser improvisat "del cap als peus", a les files de l'Exèrcit Nacional. Això no és cert. Des del començament de la guerra, va funcionar el SIFNE, Servicio de Información de la Frontera del Nordeste de España, muntat amb capital català a Biarrtitz i del qual he parlat en d'altres entrades d'aquest bloc. Hi adjunto, com a mostra, la portada del llibre escrit el 1940 pel director d'aquest servei, Josep Bertran i Musitu; paga la pena recordar que un dels seus agents fou l'escriptor Josep Pla. El que passa és que el SIFNE era essencialment civil i els seus impulsors, catalanistes de dretes, van acabar sent sospitosos de no ser prou entusiastes del Caudillo. De fet, el seu principal mecenes, l'advocat, empresari i polític Francesc Cambó, va morir a l'Argentina el 1947. S'entén, doncs, l'omissió de Ungría.

El que cal tenir

Vegem si el teu perfil, benvolgut lector, s'ajusta a les característiques que el comandant Canis creu que ha de tenir un bon agent de camp (dels anys 40, és clar). Tradueixo, pel seu interès, aquests requisits per a ser espia i no morir en l'intent:

-Saber morse i fer servir el manipulador, així com el heliògraf, telègraf i conèixer l'ús i instal·lació dels micròfons. Igualment ha de saber interceptar les connexions telefòniques. 

-Muntar a cavall i, sent factible, poder conduir l'aeroplà i la canoa.

-Actuació en laboratoris fotogràfics per poder utilitzar la micrografia i la microfotografia.

-En l'anàlisi de tintes, conèixer tots els reveladors i esborradors, però amb particularitat, per a escrits sobre la pell humana.

-Criptografia criptotelegrafía, i d' altres mitjans de missatges ocults amb claus d'agut enginy.

-No desconèixer la tècnica policial, referida particularment a les següents disciplines: fer de l'observació, la base de la investigació. Saber indagar teòrica i pràcticament els actuals mètodes i formes de identificació i informació. Aconseguir transformar-se amb propietat en aquells casos excepcionals que imposen circumstàncies momentànies.

-Conèixer l'Organització Central, administrativa i territorial, del país on es trobi, les seves vies de comunicació, topografia, hidrografia, història...

-Idees sobre la Policia de comunicacions, estrangeres i polítiques d'aquesta nació.

-Servei de Policia a les fronteres; control i documentació exigida als estrangers en el país que es pretengui visitar. 

-Posseir generals coneixements econòmics, polítics i militars, així com nocions de sociologia i psicologia. 

-Signes de la mort i efectes dels verins. 

-Responsabilitat professional i de comandament. 

-Idea general sobre la defensa passiva ". 

Tanco amb un fragment del plànol real del front d'Aragó enviat per un agent del SIFNE al seu quarter general (també s'amplia).