Detectiu Ferrer. La cara B de la historia

Com ser espía... i no morir a la prova

2011-02-14T11:28:00.000-08:00

"Ni ferits ni presoners hi ha en aquestes activitats; només cadàvers", assegura el comandant Luis Canis Matutes a La organización informativa y el agente secreto, un manual d'espionatge publicat el 1947, la portada del qual es pot ampliar. Fantàstica.

Unes pinzellades d'història

Luis Canis Matutes havia estat agent dels serveis d'informació nacionals durant la Guerra Civil. Quan va escriure el llibre, era oficial en els serveis d'informació de la Guardia Civil a Andalusia. Va ascendir fins a arribar a ser general al comandament de la Primera Zona del Cos. El 1965, va deixar el càrrec i va passar al Grup de destinació -incloc la nota publicada a l'ABC de Sevilla-.

En el pròleg del llibre, el general José Ungría, que va ser el seu superior al SPIM franquista, Servicio de Información y Policía Militar, fa un elogi de la figura del seu subordinat i parla del naixement d'aquell servei.

I menteix. O es despista. O prefereix mirar cap a una altra banda. O se li disapara l'ego.

Assegura el general Ungría -d'altra banda, un militar brillant-, que l'organisme va ser improvisat "del cap als peus", a les files de l'Exèrcit Nacional. Això no és cert. Des del començament de la guerra, va funcionar el SIFNE, Servicio de Información de la Frontera del Nordeste de España, muntat amb capital català a Biarrtitz i del qual he parlat en d'altres entrades d'aquest bloc. Hi adjunto, com a mostra, la portada del llibre escrit el 1940 pel director d'aquest servei, Josep Bertran i Musitu; paga la pena recordar que un dels seus agents fou l'escriptor Josep Pla. El que passa és que el SIFNE era essencialment civil i els seus impulsors, catalanistes de dretes, van acabar sent sospitosos de no ser prou entusiastes del Caudillo. De fet, el seu principal mecenes, l'advocat, empresari i polític Francesc Cambó, va morir a l'Argentina el 1947. S'entén, doncs, l'omissió de Ungría.

El que cal tenir

Vegem si el teu perfil, benvolgut lector, s'ajusta a les característiques que el comandant Canis creu que ha de tenir un bon agent de camp (dels anys 40, és clar). Tradueixo, pel seu interès, aquests requisits per a ser espia i no morir en l'intent:

-Saber morse i fer servir el manipulador, així com el heliògraf, telègraf i conèixer l'ús i instal·lació dels micròfons. Igualment ha de saber interceptar les connexions telefòniques.

-Muntar a cavall i, sent factible, poder conduir l'aeroplà i la canoa.

-Actuació en laboratoris fotogràfics per poder utilitzar la micrografia i la microfotografia.

-En l'anàlisi de tintes, conèixer tots els reveladors i esborradors, però amb particularitat, per a escrits sobre la pell humana.

-Criptografia criptotelegrafía, i d' altres mitjans de missatges ocults amb claus d'agut enginy.

-No desconèixer la tècnica policial, referida particularment a les següents disciplines: fer de l'observació, la base de la investigació. Saber indagar teòrica i pràcticament els actuals mètodes i formes de identificació i informació. Aconseguir transformar-se amb propietat en aquells casos excepcionals que imposen circumstàncies momentànies.

-Conèixer l'Organització Central, administrativa i territorial, del país on es trobi, les seves vies de comunicació, topografia, hidrografia, història...

-Idees sobre la Policia de comunicacions, estrangeres i polítiques d'aquesta nació.

-Servei de Policia a les fronteres; control i documentació exigida als estrangers en el país que es pretengui visitar.

-Posseir generals coneixements econòmics, polítics i militars, així com nocions de sociologia i psicologia.

-Signes de la mort i efectes dels verins.

-Responsabilitat professional i de comandament.

-Idea general sobre la defensa passiva ".

Tanco amb un fragment del plànol real del front d'Aragó enviat per un agent del SIFNE al seu quarter general (també s'amplia).

L’espia que va venir del desert. Al Servei Secret de... la Generalitat

2011-01-19T11:27:00.000-08:00

Marcelo de Argila fou el Director dels Serveis Secrets de la Generalitat a la Guerra Civil. Durant molts anys, la seva identitat va ser un misteri. Conegut com El Egipcio, vaig descobrir el seu rastre quan em documentava per a la meva segona novel•la, También mueren ángeles en primavera. Aquesta és la seva història.

Egipte, 1905
A començaments del segle XX, Egipte era, de fet, un protectorat britànic governat per Abbas Hilmi II. Els imperis turc i britànic pugnaven pel control d’Orient Mitjà, amb França com a tercera en discòrdia. Alexandria, a la costa de la Mediterrània, era la porta d’entrada al país i el seu centre comercial més actiu, mentre que El Caire ostentava la capitalitat administrativa i econòmica.

Un català a El Caire

Per aquells anys, el periodista barceloní Jaume de Argila vivia a El Caire i escrivia en dos diaris incòmodes per al poder, un en llengua francesa i l’altre en àrab. Nascut el 1873, Jaume es va casar a Egipte amb Eleonora Pazzaglia, filla d’un acabalat comerciant italià que exportava productes orientals cap a Europa.

A la capital egípcia va néixer, el 1905, el seu fill Marcelo, que trenta-un anys després dirigiria els serveis d’informació de la Generalitat catalana, els més eficaços del bàndol republicà al començament de la Guerra Civil.

L’expulsió d’Egipte

L’activitat política i periodística de Jaume, propera als nacionalistes egipcis i als interessos francesos, el va dur a un enfrontament obert amb el cònsol general anglès, Evelyn Baring, que instà la seva expulsió quan s’acomplia la primera dècada del segle.

El gentleman europeu

Després de l’expulsió, la carrera periodística de Jaume de Argila es mogué entre Barcelona, on va dirigir El Día Gráfico i La Tribuna, París i Ginebra. A la ciutat suïssa hi treballà com a corresponsal davant la Societat de Nacions (foto superior) i col•laborà personal i professionalment amb el Comitè Panislàmic, que lluitava per a la fi del colonialisme en els països àrabs i el Magrib.

Degut als constants canvis de residència i a les amistats del seu pare, Marcelo de Argila visqué en un ambient cosmopolita que el convertí en un políglota dotat d'un notable encant. A més, el seu aspecte físic li permetia moure’s amb tranquil•litat per Europa i destacar a Espanya: era alt, de cabell ros rogenc, pell blanca i ulls blaus. Feia patxoca. Va treballar uns modals de gentleman i un bon gust a l’hora de vestir del que dóna fe en les seves memòries el líder anarquista i ministre de Justícia, Joan García Oliver.

Química i política

Marcelo de Argila estudià química i en fou professor a la famosa Acadèmia Cots, del Portal de l’Àngel de Barcelona. Alguns autors, però, tot basant-se en un lapsus de García Oliver a la seva autobiografia, el descriuen com a professor d’idiomes de l’Acadèmia Berlitz; no és gens estranya aquesta confusió perquè parlava català, castellà, italià, francès, anglès i àrab.

Es va interessar per la política i, animat pel seu pare, milità en el republicanisme radical; ambdós eren maçons i pertanyien a la mateixa lògia, la Delta. Amb la II República, va entrar al partit Extrema Esquerra Federal i fou candidat al parlament català a les eleccions de 1932.

Sindicalment, aquella formació era propera a la CNT, cosa que explica el recolzament que rebé De Argila per part d’ un dels seus líders, García Oliver, quan es va fer càrrec de la direcció dels serveis d’informació catalans, la tardor de 1936.

El Servei Secret

Quan va esclatar la Guerra Civil, l’Estat Espanyol no tenia uns serveis secrets com déu mana. Un dèficit històric que ni els governs de la monarquia, primer, ni els de la república, més tard, van resoldre. A més, la majoria dels oficials de les seccions d’informació dels estats majors de l’exèrcit s’havien passat als rebels.

Conscients del problema, la Generalitat i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes –que tenia el poder real durant els primers mesos de la guerra– decidiren crear uns serveis d’informació moderns.

El president Lluis Companys, delegà en el sotsecretari de la conselleria de Defensa, el comandant Vicenç Guarner (a la fotografia), mentre que el Comitè Central de Milícies ho va fer en el cenetista José Margeli. Ambdós eren maçons i van pensar en el mateix home per a dirigir els serveis, un germà amb contactes internacionals, políglota i de bona formació científica: Marcelo de Argila.

El personal que es va incorporar al nou servei era voluntari; es tractava de policies, tècnics en comunicacions, criptògrafs, fotògrafs... gairebé tots maçons i d’una provada capacitat professional. Ben aviat, De Argila dirigí una organització de gran eficàcia, el quarter general de la qual s’hi establí a la misteriosa Casa Sedó, a la confluència dels carrers Diputació i Bailén, al cor de l’Eixample barceloní.

Enemics de mena

La nova agència secreta tingué el seu rival principal en el SIFNE nacional, el Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España, generosament dotat per empresaris catalans que havien fugit de la Ciutat Comtal en començar la guerra. El seu director era l’exministre monàrquic Josep Bertrán i Musitu i la seu estava situada en un casal de Biarritz (França) dit La grande frégate (a la fotografia); des d’aquell indret s’hi coordinava el treball de col•laboradors a les principals capitals europees i de simpatitzants a la reraguarda republicana, coneguts com a quintacolumnistas.

Pel que fa als espies estrangers, el servei va fer la vida impossible als agents italians, que s’hi havien infiltrat a les forces polítiques i sindicals catalanes abans de la guerra. Marcelo de Argila comptava amb material secret robat al consolat d’Itàlia por un rebentacaixes anarquista, Miquel Albert. Aquest material, sembla ser, deixava a la vista els plans secrets de Mussolini per a Espanya.

L’ home que podia haver aturat la guerra

Abans d’encapçalar els serveis d’informació, Marcelo de Argila protagonitzà un episodi poc conegut que podia haver canviat la direcció de la guerra, en la seva primera fase, a favor de la República. La història està resumida en el post titulat "L´home que gairebé atura la guerra".

El final

No explicaré el final perquè em carregaria el de la novel•la También mueren ángeles en primavera. Diguem que franquistes, italians i russos estaven molt interessats en que Marcelo de Argila desaparegués...

Fantômas, artista de cabaret

2010-12-26T04:35:00.000-08:00

Divendres, 28 d’abril de 1917

Centenars de persones omplien la rotonda Cánovas, de l’hotel Palace de Madrid. A una costat del saló, s’aixecava un majestuós sepulcre d’aire classicista, la suposada tomba d’un heroi grec. A les quatre en punt, l’orquestra atacà la marxa fúnebre, mentre la multitud s'aguantava l'aire. Abaixaren els llums i aparegué el seguici. L'obria, vestit amb un elegante sudari de seda negra, Eddy Arcos, Fantômas, que s'hi enterraria durant sis dies, sense aigua ni cap aliment. Una dama es va desmaiar quan el cèlebre aventurer es va deturar davant el túmul i va posar les mans sobre el sarcòfag.

–El seu fracàs serà inevitable. –Li va advertir un periodista–. Sis dies! Com resistir?

–Resistint –respongué Eddy amb un somriure atractiu, la seva millor arma.

–I si es torna boig?

–Tant de bo! Pensaria grans coses. Però no en tornaré pas boig.

–I si es mor? –insistí el reporter.

–Només així em derrotarien.

Unes setmanes abans

Després de la seva detenció el setembre de 1916, Arcos va romandre a la presó quatre mesos. El gener de 1917, el jutge va ordenar la seva llibertat. Malgrat tots els esforços del comissari Fernández Luna, cap de la Brigada d'Investigació Criminal de Madrid, només se li va poder demostrar tinença d'eines per robatori. Un delicte menor.

Mentre tant, Arcos s'havia convertit en una celebritat i el seu nom havia omplert durant setmanes les pàgines de successos i de societat de la premsa espanyola. Una benedicció per el seu ego però una maledicció per al seu treball com a lladre de guant blanc.

Un cop al carrer, Fantômas va viatjar a Portugal, tot esperant que la cosa es calmés. Va tornar a Madrid el març de 1917 per reunir-se amb la seva amant, Leonor Fioravanti, i el fill d'ambdós. La cosa pintava molt malament, li calien diners i no tenia forma d'aconseguir-los: a Espanya la policia controlava els seus moviments, Europa estava en guerra i viatjar a Amèrica era molt perillós per culpa dels submarins alemanys.

Arcos decidí explotar la seva fama. Ho va anunciar a El Liberal, l'1 de abril. “Tic un projecte...” –assegurava–. “He fet un experiment que m'ha donat gran resultat i vull fer públic. Intento enterrar-me viu, a presència de la gent, en el vestíbul d'un teatre. M'introdueixo en un taüt que tingui mig metre quadrat de cristall en la tapa, em tiren terra damunt, salvant el mig metre de cristall, i romanc sis dies sense menjar ni sortir del taüt. (...) Als sis dies fem el *desenterrament" amb tota solemnitat. Què li sembla a vostè? Serà negoci?”

4 de maig de 1917

La rotonda Cánovas de l'hotel Palace tornava a estar plena de gom a gom. A dos quarts de cinc de la tarda, quatre forçuts van desenterrar el taüt d'Eduardo Arcos i el van traslladar a coll fins a l'escenari, mentre l'orquestra interpretava la marxa triomfal d'Aída. Fantômas va sortir marejat, recolzant-se en el seu ajudant. Hi van haver uns segons d'inquietud. A la fi, i tot recuperant el seu millor somriure, l'aventurer va saludar als seus admiradors.

L'enterrament d'Eddy va ser molt lucratiu, tant per ell com per l'hotel. Durant una setmana, milers de persones van desfilar davant el sepulcre després desembutxacar seixanta cèntims. L'afluència de públic va ser tal, que l'artista i la direcció de l'hotel van decidir prolongar l'espectacle un dia més dels sis previstos. Madrid ben bé valia un funeral.

Locard, un Sherlock Holmes amb microscopi

2010-12-01T09:53:00.000-08:00

Tercera escena de l’episodi 16.è de la primera temporada de CSI (Las Vegas), titulat Demasiado fuerte para morir. El cos d’una dona jau al marge d’una carretera al desert de Nevada; l’agent Nick Stokes i el seu cap, Gil Grissom, examinen el cadàver.

Nick – Zapatos de tacón alto... quizás fue raptada. ¿Conocía al tío?¿Usó su coche o el de ella?

Grissom – Principio de Locard: se llevó parte de ella con él y dejó parte de él aquí.

Aquell era l’homenatge dels famosos forenses televisius a un dels pares de la criminologia moderna. El principi d’intercanvi de Locard revolucionà, a la dècada de 1920, la investigació criminal. Avui –90 anys després– encara és vigent.

El principi es refereix a l’escenari del crim, tant al lloc dels fets como als elements que s’hi troben. “ Uns cops –escriví Locard– el malfactor deixa sobre el lloc els senyals del seu pas; d’altres, per una acció inversa, s’enduu sobre el cos o la roba indicis de la seva estada o de la seva activitat”.

Més senzill: qualsevol contacte deixa un rastre.

Podeu ampliar la pàgina on formula el principi, del llibre L’enquête criminelle et les Méthodes scientifiques (1920). També hi penjo la pàgina en castellà del Manual de técnica policíaca (1935, original francès de 1923) en la que reitera aquesta idea.

Edmond Locard (França, 1877–1966) va llicenciar-se en dret i es va doctorar en medicina a la universitat de Lió, on fou alumne i ajudant d’Alexandre Lacassagne, un dels fundadors de l’antropologia criminal.

El 1910 creà i dirigí en aquella ciutat el primer laboratori policial del món.

Locard va donar un impuls fonamental a la ciència forense i es convertí en la primera autoritat mundial de la matèria, como podeu comprovar en els dos retalls de premsa adjunts, ambdós de La Vanguardia. Són molt curiosos. En un, d’octubre de 1935, es recull l’encàrrec per a desxifrar els codis secrets de l’anomenada –compte amb el nom– Federació Internacional de Lladres; l’altre, de febrer de 1936, tracta sobre els intents de desmuntar fraus en las carreres de cavalls.

A Espanya, Locard gaudí de gran reputació i els seus treballs eren divulgats per les revistes científiques. Una mostra: la primera pàgina de Policía científica, de gener de 1914; era una publicació especialitzada en criminologia, que es va editar a Madrid entre 1913 i 1914. L’article tracta sobre la poruscopia, una tècnica impulsada por Locard per a identificar empremtes digitals parcials o molt borroses –invisibles– a partir dels porus de la pell.

Locard visità Barcelona el desembre de 1917, amb d’altres metges francesos. Pronuncià una conferència sobre medicina de guerra i fou homenatjat pels seus col•legues catalans i les autoritats locals. El retall sobre el banquet oficial va ser publicat a Mundo Gráfico, el gener de 1918. Més tard, va assessorar José López de Sagredo per a la creació del Laboratori Criminalístic de Barcelona, al qual hi vaig dedicar un article.

És interessant d’assenyalar que Sherlock Holmes ja va avançar el principi d’ intercanvi a Peter el Negre (1904). “ He investigat molts crims – assegurava el gran detectiu– però encara no he trobar cap comés por una criatura voladora. I mentre el criminal camini sobre les dues cames, sempre deixarà algun senyal, alguna rascada, algun minúscul desplaçament que pugui detectar un investigador científic”. Paraula de Sherlock Holmes. Paraula d’Edmond Locard.

Les cartes perdudes de Fantômes

2010-05-08T11:04:00.000-07:00

Aquí les teniu. Màgiques. Són només cinc peces de paper: tres cartes i una postal d’Eduardo Eddy Arcos a qui va ser la seva amant, Leonor Fioravanti, i una altra carta al fill d’aquesta, José Luis. M’emociona tocar el paper que va fer servir i llegir els missatges que escriví El rei dels lladres fa uns setanta anys. Han estat perdudes fins que les va trobar una neboda del meu bon amic Eduardo, el nét de Fantômas.

Per ordre cronològic, el primer document és una postal enviada des de Cannes, a la Costa Blava francesa, el setembre de 1936 (pot ampliar-se la cara i el dors). La signen Eddy Arcos i el seu fill Eduardo. Leonor vivia a Gènova, després d’haver passat les primeres setmanes de la Guerra Civil a Madrid. Eduardo junior anava cap a Espanya per allistar-se com a pilot de combat a l’exercit franquista. “Desde esta ciudad llena de encantos te enviamos un abrazo”, deia el text.

El desembre d’aquell any, Eddy (amplio la cal•ligrafia i la rúbrica) segueix a la Costa Blava però estava a punt de viatjar en tren amb destinació desconeguda –potser cap a Barcelona per ajudar el detectiu Toni Ferrer?–. Tenia diners, ja que vivia en una ciutat prou cara, ajudava al seu fill i havia enviat un gir postal a Leonor amb “un dinero que en la situación actual te es tan necesario”.

Mes pròpia d’un cavaller lladre és la missiva de novembre de 1939. Està datada a Barcelona i Eddy explicava que havia fet una tournée delictiva pel sud i demanava a Leonor que li trobés un lloc on viure a Madrid, ciutat a la que s’hi desplaçaria en 1940. Conscient de què la seva foto feia temps que estava a las recepcions dels millors establiments, remarcava “que no sea un hotel”, com s’aprecia al retall adjunt. La precaució no va servir per a gaire cosa, ja que fou detingut el mes de juny, com diu el retall de La Vanguardia amb el qual tanco l’entrada. Feia servir l’altra de les seves identitats habituals, Eduardo Morell.

La dalarrera carta és de març de 1942, a José Luis, fill de Leonor. Eddy semblava cansat “nada nuevo que contarte, siempre las mismas dificultades para todo y pasando los días estúpidamente, sin hacer nada práctico”. Paraula de Fantômas.

Més perdut que un detectiu d’Scotland Yard a Barcelona

2010-04-01T00:43:00.000-07:00

El 28 de gener de 1907, tres-centes corporacions locals catalanes es van reunir a Barcelona per tractar sobre la inseguretat a la capital; feia molts anys que grups anarquistes hi posaven bombes sense que el govern hagués estat capaç de solucionar-ho. Amb unes condicions higièniques infectes en els barris populars, un índex de mortaldat superior al de Calcuta i unes grans diferències socials, la ciutat era un polvorí.

La decisió més important que s’hi va prendre fou la creació d’una nova policia sota les ordres directes de les autoritats locals. Per a dirigir-la, es va cercar una persona que estigués per damunt de les lluites polítiques espanyoles: l’anglès Charles Arrow, Inspector en Cap del CID –Departament d’Investigació Criminal– d’Scotland Yard, un policia experimentat i de prestigi. El seu contracte, per tres anys, fixava un sou total de 2.700 lliures esterlines i una bona assegurança.

Arrow hi arribà el 21 de juliol. A més de la seva nova policia –Oficina d’Investigació Criminal, OIC– i dels diferents cossos de la seguretat de l’Estat, la lluita contra els anarquistes havia aplegat a Barcelona a agents secrets britànics, manats pel coronel Morera, i als francesos de l’inspector Bonnecarrère, enviat per la Prefectura de París. Allò era un campi qui pugui: cada servei infiltrava espies a la competència i feia servir delators que eren, en realitat, agents dobles o triples. Un bon embolic, tot plegat.

L’antic detectiu d’Scotland Yard es va trobar un panorama descoratjador. De les forces uniformades i d’investigació que li van oferir no en tenia notícies i només hi comptava amb dos inspectors, quatre sergents i trenta agents per a una ciutat amb més de mig milió d’habitants. El governador civil, Ossorio, l’hi esperava amb les ungles esmolades i l’inspector en cap de la policia, en Tressols, li tenia votada. Tressols –que després va crear una de las agències de detectius privats més importants d’Espanya– era un enemic perillós; analfabet, antic escombraire y ex confident de la policia, va fer una petita fortuna tot esmunyint delinqüents.

Etzibar l’Arrow es convertí en esport nacional. Li pencaven de valent des de la premsa catalana i la madrilenya, tant la seriosa com la satírica –a dalt, un retall de la revista Gedeón que imitava un famós anunci d’agua mineral–. En cada ple de l’ajuntament barceloní l’hi plovien les crítiques, com podem llegir a la crònica de febrer de 1909 –per ampliar-la, cal fer clic–.

Charles Arrow, que no parlava català ni castellà, acabà ben aviat aïllat, menjant paelles als banys de la Barceloneta –mireu la foto– i maleint el dia que va demanar la jubilació del Yard després de vint-i-sis anys de servei. A començament de 1909, havia acomiadat els dos inspectors de l’OIC –que s’hi dedicaren a garlar contra d’ell a la premsa– i la seva situació era insostenible. Mesos després, un cop vist com funcionava el país a la Setmana Tràgica, va tornar a Londres.

El 1910 publicà uns articles a l’Evening News sobre la seva experiència a Barcelona, amb el títol My Reminiscences. El 1926 hi dedicà a Barcelona un deformat capítol de les seves memòries, Rogues and Others. A aquest llibre hi pertanyen les fotografies d’un dels sergents de l’OIC i del sentinella dels Mossos d’Esquadra al seu servei.

Per aquells anys, els 20, l’Arrow dirigia una pròspera agència d’investigació privada de la qual he trobat aquest informe confidencial sobre una qüestió de banyes.

L’home que s’assemblava al rei Alfons XIII

2010-02-22T11:17:00.000-08:00

Antoni Llucià és una de les personalitats més enigmàtiques del crim d’alta volada de la primera meitat del segle XX. Si a Eduardo Arcos, Fantômas, se’l considerava el Rei dels lladres, Llucià hauria pogut ser –no és aquest un camp en el que les estadístiques siguin gaire abundoses– el Príncep dels estafadors.
Va néixer a Capellades, prop d’Igualada, cap a la fi de la dècada de 1880. Als 19 anys decidí que la vida rural no estava feta per a ell i emigrà a Cuba, on visqué a casa d’un dels seus tiets, a L’Havana.
De tornada a Barcelona, el 1911 hi començà la seva carrera com estafador. Un botiguer del carrer de Borrell fou la seva primera víctima i 11.000 pessetes el primer botí. No era cosa de per riure. Amb aquests diners començà a viatjar pel món i a fer-se una més que dubtosa reputació a les principals capitals d’Europa i Amèrica.
Explicava el comissari Manuel Casal que Llucià “tiene el raro privilegio de ganarse desde los primeros instantes el afecto y las simpatías de la alta sociedad”. I se’n va aprofitar, és clar. De bona planta, simpàtic i culte, en menys de cinc anys es va casar amb quatre dones acabalades de Cuba, Perú, Brasil i Uruguai. Bígam per partida doble. A totes quatre abandonà durant el viatge de noces, després de robar-les els diners.
La boda a Montevideo, amb Inés Prieto, va acabar d’una forma especialment cruel. Tot fent servir el nom d’Orlando de la Riva, Llucià enganyà a la pobre dona i li va buidar el joier; després, va empenyorar les joies. En un gest ben estrany, a mig camí entre la jactància i la neciesa, l’estafador li va enviar les paperetes amb aquest missatge:
“Idolatrada esposa: Dado mi temperamento febril y especial manera de ser, advierto ahora que la vida vulgar del matrimonio no se ha hecho para mí. Por eso, parto para lejanas tierras, en busca de nuevas emociones y diversiones frívolas. Como recuerdo grato de nuestra corta unión adjunto te envío las papeletas de empeño de tus más caras joyas. Resígnate, pues, y que Dios te proteja, Doña Inés del alma mía. Orlando”.
Un cop va tornar a Espanya, tornaria a casar-se al menys tres cops més. “Es un ladrón comme il faut –escriví d’ell un cronista de societat el 1919, retall superior– elegante, buen mozo, de trato exquisito, hombre culto, espiritual, que habla perfectamente español, francés, inglés, alemán, italiano y creo que también ruso”. Per a un país amb una delinqüència de navalla i trabuc, era una exòtica novetat.
Els anys 20 van ser per Llucià molt agitats: la policia el detenia, ell es feia el boig, l’ingressaven en un psiquiàtric i s’hi escapava. Sabia el que es feia: el 1927, un jutge el va declarar alienat i va sobreseure totes les causes contra ell.
Després de posar-se sobtadament malalt–potser per una intoxicació alimentària–, morí l’octubre de 1930, quan encara no havia fet els 50 anys. Vivia, aquells dies, en un luxós pis al passeig de Gràcia i hi deixà una fabulosa herència. La suma de les seves estafes, segons alguns mitjans, pujava a varis milions de pessetes. Una fortuna.
Dels molts episodis que va protagonitzar, el meu favorit és el de la seva estada a Saint-Moritz (Suïssa). Es va disfressar de rei Alfons XIII (foto de sota) i es va rebentar tots els hotels i restaurants de luxe a compte del monarca. Les factures, deia, havien d’enviar-se a l’Ambaixada d’Espanya. Encara s’hi esperen.
Com si es tractés d’un Cid Campeador del crim, l’Antoni Llucià guanyà la darrera batalla un cop mort. El mes de març de 1931, un industrial barceloní presentà una denúncia contra un tal senyor Gómez. Revisats els arxius policials, en Gómez era el nostre difunt estafador. Geni i figura.

Escola de detectius amb el comissari Casal

2010-02-10T10:54:00.000-08:00

Nova entrada després d’un parèntesis excessivament llarg. No ha estat per mandra: un projecte per a la televisió i la preparació de dos cursets –un sobre història de la novel·la policíaca i un altre sobre best sellers– m’han tingut ben ocupat durant dos mesos. Per cert, el proper dissabte 13 de febrer, a les 11 h, a la biblioteca de Llinars del Vallès, segona sessió d’aquest curset. La inscripció i l’entrada són gratuïtes. Ens ho passarem –crec– molt bé.

Anem al gra. El cavaller de la imatge que obre el post és Manuel Casal, excomissari de policia i autor d’un dels manuals de detectiu privat més populars dels anys 30 i 40. El llibre, del que hi adjunto la portadeta, es titulava La delincuencia y el hampa (manual del perfecto investigador). Recordeu que totes les imatges del blog s’amplien.

Al llarg de les seves 300 pàgines, Casal realitza un resum de les qüestions que, en la seva opinió, havien de conèixer els agents de la llei, els detectius privats i, en general, els amants de la investigació criminal. Partidari de la professionalització i especialització de la policia, creia, a més, que s’havia d’impulsar la investigació privada com auxiliar necessari dels cossos de seguretat de l’estat. Així, assenyala que “si España no fuera un país retardario por excelencia y hasta quizá abandonado de la mano de Dios, deberían los que rigen sus destinos vulgarizar, auxiliar, proteger de un modo resuelto la creación de esta clase de escuelas detectivescas”.

El manual es divideix en cinc parts. La primera es titula, Breves apuntes sobre el arte de investigar; la segona, Las hazañas de la dorada hampa; la tercera, La baja hampa en acción. A aquest apartat hi pertanyen les imatges situades al peu, dos gravats impagables que mostren a un aprenent de lladregot i a un carterista de tramvia.

El quart gran apartat és Vulgarización científica, on s’hi resumeixen els grans fets de la criminologia de l’època; hi recullo, com a exemple, la forma correcta de prendre les mides a un sospitós. La darrera part del manual es dedica a les Lacras sociales, que eren, segons l’autor, a l’origen de la delinqüència.
Manuel Casal hi oferia molts consells als detectius en potència i hi descrivia les característiques bàsiques d’un bon professional de la investigació. “Quien pretenda ejercer la delicada profesión de investigador –deia– ha de estar, ante todo, exento de defectos físicos y morales; poseer lo que se llama “don de gentes”, gran espíritu de agudeza, sagacidad e inteligencia bastante cultivada; vestirá con decencia, y, finalmente, ha de poseer cierta distinción y donaire, ya que en muchas de sus actuaciones se verá obligado a alternar con individuos pertenecientes a todas las clases sociales”. Amén.

Manuel Casal va tenir una carrera controvertida a la policia per les seves crítiques als mètodes expeditius dels seus superiors a la lluita contra els anarquistes a Barcelona, ciutat a la qual hi fou destinat el setembre de 1915 –incloc el retall de premsa–. En el seu llibre El Origen y actuación de los pistoleros afirma: “bajo los auspicios del jesuítico y arbitrario capitán General Milans del Bosch y del funesto e hipócrita gobernador civil Maestre Laborde, auxiliados ambos por el jefe superior de la Policía, general Arlegui, quien, tras su exterior apacible y rostro blando de anciano patriarcal, ocultaba un alma ruin”. Varis dels documents que hi aportava foren utilitats per Eduardo Mendoza a La verdad sobre el caso Savolta.

Manuel Casal Gómez, Comissari de policia, ocupà els càrrecs de cap de Investigació i Vigilància a València, Màlaga, La Corunya, Camp de Gibraltar i a la frontera vasco-navarra. Qui vulgui ampliar la informació hi trobarà un interessant intercanvi de missatges entre el bloger català Max Aue i Alfonso de Lucas, professor de literatura i prologuista de l’edició de 1977 del llibre sobre pistolerisme.

Anem a fer la compra als grans magatzems

2009-12-17T07:53:00.000-08:00

Una de les escenes més importants de También mueren ángeles en primavera té com a escenari els Almacenes Jorba, al Portal de l’Àngel de Barcelona, propers a la Telefónica, on hi van esclatar els Fets de Maig de 1937.

El centre de la ciutat hi comptava amb més de mitja dotzena d’aquells gegants comercials, ubicats en magnífics edificis que, gairebé tots, encara podem admirar. Els tres més famosos eren El Siglo, Jorba i El Águila.

Els magatzems El Siglo, inaugurats el 1878, foren els pioners. Situats a la Rambla dels Estudis, tenien set pisos d’alçada i una longitud equivalent a tres cases de veïns. Un incendi els va destruir el 1932. Poc temps després, van tornar a obrir les portes al carrer de Pelai, en els locals dels magatzems Damians, un preciós edifici de ferro i vidre amb una innovadora planta diàfana. En la actualitat hi ha la cadena de moda C&A.

Els responsables de El Siglo introduïren tècniques de marketing encara vigents. Així, crearen un servei de venda a domicili per correspondència que editava el seu propi catàleg. Hi tenien una flota de 20 camions que cobrien la província; a partir de 1930, ampliaren les entregues a tota la Península, illes Balears i Nord d’Àfrica.

El 1926, es van inaugurar els Almacenes Jorba, avui El Corte Inglés. Es tractava d’un gran edifici d’estil classicista en el que hi destacava una cúpula, a la cantonada, i els grans finestrals. En 1933, obriren al públic la terrassa, amb bar, restaurant i parc infantil; era un punt de trobada de la burgesia local i una nova forma d’atreure clients en la lluita ferotge contra els seus competidors.

En aquest apartat de la captació de clients, els magatzems El Águila, a la plaça de la Universidad, foren molt innovadors. Entre les seves iniciatives de més èxit hi destacava el sorteig d’automòbils, que eren un luxe per la major part de les famílies. Altre incendi els va destruir el 1981; molts barcelonins recorden l’escultura de l’àguila que coronava l’edifici i li donava nom.

Al costat d’aquells tres grans magatzems, hi trobem d'altres que completaven el millor conjunt comercial de l’Estat. A qui visqui o viatgi a Barcelona li recomano una visita a El Indio, al carrer del Carme, que conserva la seva fantàstica decoració modernista. A la dècada de 1980, van tancar els populars Almacenes Capitol també al carer Pelai, que foren coneguts en els anys 30 i 40 com Almacenes Alemanes. En el carrer de Casp, s’hi trobava El Barato, l’alternativa econòmica per qui no podia accedir als productes de Jorba o El Siglo.

Aquell panorama comercial no tenia res a envejar al d’avui dia. Les promocions van arribar a incloure l’entrega gratuïta d’un terreny com premi a la fidelitat dels clients. La bombolla de la construcció encara era lluny.

Els primers detectius privats del país

2009-11-21T09:08:00.000-08:00

En els anys 20 del passat segle, les agències de detectius tenien una veritable Bíblia, l’International Police and Detective Directory, editat a San Francisco (Estats Units) el 1922. En les seves 500 pàgines, hi havia direccions i telèfons de detectius privats, cossos de policia i serveis relacionats –des de forenses a criminòlegs– dels principals països del món.

La guia recull set agències espanyoles, cinc a Barcelona i dues a Madrid. Les cinc catalanes són Antonio Tressols – Agencia de Policía Privada, American Office, Detectives Office, Instituto Mercantil Internacional i Detectives Sun. Les madrilenyes són el Centro de Policía Particular i Detective Internacional. Hi havia, però, algunes més.

La primera agència de detectius privats a Espanya de la que tenim noticia fou La Internacional. Es va crear el 1907 –tres anys abans del que es creia fins ara– al barceloní carrer de l'Hospital (podeu ampliar el retall adjunt, de gener de 1908). El seu titular es presentava com “Gran detective”. Per què caure en la falsa modèstia.

Una mica després, el 1909, hi apareix una de las clàssiques del sector: American Office, també a Barcelona. I el 1910, obriren les portes a la Ciutat Comtal la d’Enrique Cazeneuve, que es faria famós per les primeres xerrades radiofòniques sobre crims, i L’Humanité, del detectiu Julibert. A Madrid, el 1913 hi trobem dues agències consolidades, La Protectora i Oficina Internacional de Detectives.

El cas de L’Humanité és molt interessant. Format a França, el seu director, R. Julibert, impulsà, el 1917, la primera escola de detectius privats d’Espanya; en el retall de premsa hi veureu les assignatures. En celebrar el desè aniversari, el 1920, Julibert va fer un resum de tots els casos de l’agència des de la seva creació. Transcric la llista de forma literal:

”Pesquisas secreto-particulares civiles y criminales, 735.

Investigaciones con comprobación (adulterio) y vigilancia á varios, 484.

Investigaciones robo, hurto, estafa y chantage. 379.
Anónimos criminales y particulares comprobados,47.
Investigaciones sobre accidentes de pobreza, herencias mal adquiridas y falsificación de
documentos, 183.
Total de servicios tramitados, 1.803.
Créditos cobrados durante cinto años, 855 mil pesetas.”

No hi consta cap cas tan espectacular com el que tanca aquesta entrada, datat a Nova York l’agost de 1908: el cas del mico lladre, publicat en el diari La Correspondencia Española.

"CSI" a la Guerra Civil: el Laboratori Criminalístic de Barcelona

2009-10-27T13:14:00.000-07:00

El desembre de 1936, en plena Guerra Civil, es va inaugurar el Laboratori Criminalistic de Barcelona. El seu primer director fou en José López de Sagredo, cap del Gabinet d’Identificació de la policia i un dels personatges reals de También mueren ángeles en primavera. Encara més: una anàlisi del laboratori posa al detectiu Ferrer sobre la pista per resoldre el cas dels àngels assassinats.

Aquell flamant centre de tècnica policial es va instal·lar en una bonica torre modernista del carrer de Casanova, prop de la Diagonal. Hi comptava amb laboratoris de química, biologia, fotografia i gabinet d’identificació dactiloscòpica (fotos petites que podeu ampliar). Malgrat les circumstàncies del moment, era un dels millor dotats d’Europa.

,
Cinc cèntims d’història: el primer gabinet antropomètric d’Espanya –que mesurava els detinguts per a la seva posterior identificació– nasqué a Barcelona el 1895. El 1901, es van crear gabinets antropomètrics a les presons més importants i, dos anys després, es va fundar l’Escola de Criminologia.

Arribem, per fi, al 1913. El cap del Gabinet d’Identificació de Barcelona adoptà un nou mètode per arxivar les fitxes policials. Fins llavors, es guardaven por ordre alfabètic! de forma que, quan detenien un individu, es revisaven totes les fitxes una per una per comprovar la identitat i els antecedents. El sistema que proposava l’Eloy Hernández –així es deia el cap–, es basava en el mètode Bertillon, que las arxivava segons les característiques físiques de cada individu. Fou el primer intent seriós de dotar d’una moderna branca científica a la policia espanyola (retall adjunt).

A la dècada següent, les empremtes digitals es van consolidar com a sistema infalible d’identificació. Un dels casos paradigmàtics fou el robatori de la casa Laffitte, del passeig de Maragall de Barcelona, el maig de 1925. A la resolució hi jugà un paper molt destacat un jove agent expert en dactiloscòpia: José López de Sagredo –sí, el “nostre” López de Sagredo–. Els lladres trencaren una finestra de la cuina i entraren a la casa; es van endur objectes d’argent i peces de vestir per valor de més de 2.000 pessetes, un bon botí. López de Sagredo revelà unes empremtes en el vidre trencat i descobrí l’autor, un paio amb un historial llarg com un dia sense pa.

En els anys 30, López de Sagredo va anar ascendint... i enfrontant-se als seus superiors per culpa de la manca de professionalitat d’una bona part dels caps i dels agents del cos “que –segons assegurava– com tenen un sou de l’Estat, veuen en la seva professió només una solució per l’estómac”. El 1934, fou nomenat Cap del Negociat d’Identificació dels nous Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat. Des d’aquell moment va començar a dissenyar el nou Laboratori Crimanlístic que, por aquelles coses del destí, s’inaugurà en uns moments en els quals la mort violenta era molt més que una presència quotidiana a la ciutat i al país.

Drama silenciat: Guerra Civil i tràfic de blanques

2009-10-20T11:06:00.000-07:00

La trama de También mueren ángeles en primavera comença el 20 d’abril de 1937, el dia que es van veure sobre Barcelona les primeres orenetes de l’any. Només dos dies després, el 22, va acabar el rodatge de Barrios bajos, un llargmetratge produït per SIE Films –Sindicato de la Industria del Espectáculo–, dirigit per Pedro Puche i protagonitzat per José Telmo i Rosita de Cabo, dues populars estrelles de l’època.

La pel·lícula no va ser un èxit de taquilla però va tenir el valor de portar a la pantalla un drama generalment silenciat: el tràfic de blanques. Les escenes que sacsejaren al públic eren més dures pel que suggerien que no pas pel que mostraven: al final de la historia, dos cotxes plens de noies s’aturaven al costat d’un vaixell en el port de Barcelona. Després de comprovar l’estat de “la mercaderia”, les embarcaven rumb a América del Sud, on serien explotades com a prostitutes.

A la vida real, las joves atrapades en aquestes xarxes solien acabar a Buenos Aires. Allí eren subhastades com bestiar i venudes a proxenetes de tot el continent. Les més belles treballarien en els bordells de luxe de les grans ciutats i les menys atractives a cases de barrets immundes de remotes zones mineres, o a la selva.

A Romania, Hongria, Polònia... noies guapes, pobres i amb famílies al seu càrrec, eren enganyades per presumptes buscadors de talents, que les oferien contractes de ballarines o cantants a Anglaterra i Amèrica, o per falses empreses de col·locació que les garantien treball a l’hostaleria i el servei domèstic a països més pròspers.

Què me’n dieu? Han passat 80 anys i aquests canalles segueixen fent servir les mateixes trampes.

Barcelona ocupava un lloc destacat a les rutes del tràfic de blanques. A Nadie debería matar en otoño, per exemple, faig referència a un antic cas que resolgué Ferrer i que es basa en fets reals. Vàries d’aquelles xarxes usaven el port de la Ciutat Comtal com a escala principal. Aquí, les noies eren obligades a treballar en pel·lícules pornogràfiques que es venien després a Alemanya i els països escandinaus. Les que parlaven francès, hi treballaven a més en el bordell de madame Albina abans d’embarcar cap a Amèrica. Incloc un retall de juny de 1936 sobre la detenció de dos individus d’una xarxa hispano-argentina.

Quan va esclatar la Guerra Civil, milers de joves van perdre el seu treball i es van veure condemnades a la prostitució per a subsistir; d’altres, buscaven desesperadament escapar del país en flames. Aquell era terreny favorable pels tractants d’essers humans, com veiem a l’altre retall, de setembre de 1936. amb les ja conegudes promeses de treball a Anglaterra o els Estats Units, aquelles noies caigueren en mans de xarxes que les portaven cap a l’Argentina i Mèxic, dos grans mercats sexuals àvids de carn fresca.

El problema va ser tan gran, que el cònsol britànic a Barcelona –noticia següent– convocà als periodistes el 16 de juny de 1937 per a “llamar la atención sobre una presunta recluta de sirvientas para Inglaterra”; va avisar, “a fin de evitar posibles engaños”. Ja sabem quins.

Dissortadament, aquest és un dels temes menys estudiats d’un conflicte que, en d’altres qüestions menys greus, ha estat analitzat fins el més petit detall. Ningú ha comptat encara el nombre de víctimes d’aquell repugnant tràfic.

Acabo aquesta entrada amb un petit documental argentí sobre la xarxa més important del primer terç del segle XX, la Zwi Migdal. Estava formada per proxenetes jueus argentins, procedents de l’Est d’Europa, que no dubtaren en esclavitzar joves dels guetos jueus dels seus països d’origen. Hi barrejaven falses ofertes de treball amb matrimonis trucats, res que avui ens pugui sorprendre.

El cinema i els fets heroics del mariner Antonio Col

2009-10-01T09:39:00.001-07:00

La Guerra Civil espanyola va ser el primer gran conflicte bèl·lic on es va fer servir una nova i eficaç arma de propaganda: el cinema sonor. Encara que durant la Gran Guerra, de 1914 a 1918, el cinema ja es va fer servir per aixecar l’ànim a la reraguarda, es tractava de pel·lícules mudes amb una capacitat de persuasió limitada.

El 1927 tot plegat va canviar. La Warner hi produïa El cantant de jazz, el primer llargmetratge parlat de la història. El so, amb tot el seu enorme potencial evocador, obria possibilitats insospitades. Les imatges acompanyades de música, diàlegs i discursos que sortien de la mateixa pantalla, eren infinitament més trempadores que els fotogrames nus. El cinema polític ho tenia tot per triomfar.

Però, per a desesperació dels revolucionaris, a la reraguarda republicana el públic preferia els films nord-americans, d’indubtable contingut burgés. Pels espectadors, la realitat ja era prou dura com per afegir-ne les misèries dels personatges de ficció. A También mueren ángeles en primavera, una de las escenes importants passa dins del cinema on projecten un dels èxits del moment: Charlie Chan a Shanghai.

Malgrat el desplegament publicitari amb el qual s’anunciaven –com ara cartells als tramvies, autobusos i fins i tot als fanals–, les pel·lícules soviètiques no van funcionar. La seva grandiloqüència i uns personatges plans que ho sacrificaven tot per la revolució, feien pudor a propaganda descarada. Davant del fracàs comercial, les autoritats van trobar una sortida digna: camions amb equips de projecció recorrien el front per adoctrinar als soldats. Va ser tot un encert. Llargmetratges com Els marins del Cronstadt enaltien els soldats i afavorien el comportament heroic.

De tots els fets extraordinaris atribuïts a aquesta pel·lícula, que recrea un episodi de la guerra civil russa, hi destaca la del mariner Antonio Col. Situeu-vos: tardor de 1936, trinxeres republicanes a Madrid. Un grup de joves guàrdia marins defensen la posició. De cop i volta, uns carros de combat feixistes apareixen per l’horitzó. Tot inspirat per una escena d’Els marins de Cronstadt, sospitosament similar, Antonio Col prengué la iniciativa. Així ho explicava el periòdic Claridad de 8 de noviembre:

“Un guardia marina avanza hacia los tanques cargado de bombas de mano. Tendido en el suelo esperó a que estuviesen cerca. Las ametralladoras de los tanques disparaban ráfagas de plomo contra el bravo guardia marina. Pero éste seguía esperando. Cuando los tuvo al alcance de las bombas, el guardia lanzó sus proyectiles. Los cuatro tanques facciosos quedaron inutilizados”.

I la llegenda d’en Col va començar a créixer. S’estava fabricant un heroi popular. Cada diari va explicar la historia segons la seva tendència i interessos. Així, ABC, El Sol, Ahora i Solidaridad Obrera “van matar” en Col en aquella acció, mentre que Heraldo de Madrid, Claridad i La Vanguardia (aquí teniu un retall de l’11 de novembre) informaven que va morir uns dies després en un altre combat.

Tot aquest afer gira al voltant de la divisió política republicana. Una dada per a meditar: la pel·lícula es va estrenar a Madrid –zona d’influència socialista i comunista– l’octubre de 1936, mentre que a Barcelona –amb molt més pes anarquista– no es va projectar fins a les acaballes de gener de 1937. Casualitat? Per si us inspira accions extraordinàries, aquest és un tràiler d’Els marins de Cronstadt amb subtítols en anglès.

El comissari, el detectiu i el robatori del Tresor del Dofí

2009-09-19T02:19:00.000-07:00

El 3 de març de 1929, morí el comissari Ramón Fernández-Luna, una de las figures senyeres de la policia espanyola del primer quart del segle XX. Va ser ell qui engarjolà l’Eduardo Arcos, Fantômas, el 1916, i qui, com s’explica a Nadie debería matar en otoño, va fer els primers encàrrecs professionals al Toni Ferrer quan aquest va muntar el despatx de detectiu privat.

Fernández-Luna, durant molts anys comissari en cap de la Brigada d’Investigació Criminal de Madrid, resolgué alguns dels casos més famosos de l’època, com ara el crim de El Federal, el del Capitán Sánchez –que es convertí en pel·lícula– i el robatori del Tresor del Dofí. A l’altra cara d’aquesta trajectòria triomfal hi trobem la seva tempestuosa estada a Barcelona, el 1922, com a inspector general de vigilància a les ordres del general Arlegui, protagonista d’episodis molt foscos de violència policial quan lluitava contra els anarquistes.

Membre d’una família de tradició lliberal, Ramón Fernández-Luna es va enfrontar als responsables de seguretat del dictador Primo de Rivera per culpa dels ascensos i dels trasllats més o menys forçosos. El 1923, demanà la jubilació per raons de salut i fou apartat del servei. Ja fora del cos, creà l’Instituto Fernández-Luna, una de las primeres grans agències de detectius de l’Estat.

El robatori del Tresor del Dofí, al Museu del Prado, el 1918, el va permetre de fer servir tècniques molt noves que avui són rutina per a la policia científica. Formaven el tresor joies i objectes artístics de Lluis XIV de França, el Rei Sol; Felip V el va dur a Espanya i Ferran VII el va donar al museu. Era, en realitat, la meitat d’una col·lecció de valor incalculable l’altra part de la qual es guardava al Louvre. Lluïa dins d’una gran vitrina a la sala principal del Prado.

El 20 de setembre de 1918, mentre hi passejava, el sotsdirector del museu notà un xic de desordre dins la vitrina del tresor. Espantat, cridà a un dels conservadors que, d’un cop d’ull, va comprovar que faltaven unes magnífiques copes d’or i pedreria, la base d’un aiguamans d’or cisellat i uns camafeus d’or i maragdes.

Un cop denunciat el robatori, la Direcció de Seguretat hi envià al su millor agent, en Fernández-Luna.

D’entrada, el comissari es va centrar en el personal de la pinacoteca: les peces havien estat robades al llarg dels dies, per a no cridar l’atenció, i, segons va comprovar amb l’ajut d’un serraller, el pany fou forçat amb una clau copiada de l’original. Tot plegat va començar a desembolicar-se el dia 25, quan un joier li va confiar les seves sospites sobre dos antiquaris, en els magatzems dels quals hi van trobar gairebé totes les peces desaparegudes. En el primer interrogatori van inculpar a dos individus que eren guàrdies del museu. D’altra banda, un tècnic va aconseguir empremtes digitals en els vidres de la vitrina i les va comparar amb les dels acusats. Coincidien.

El día 27, la policia va identificar al cervell del robatori, Rafael Coba, un ludòpata addicte a la bona vida que s’havia presentat a les proves de guàrdia del museu; encara que es va inventar el currículum, fou admès. Tingué un munt de nits per escollir les peces més valuoses. Va ser detingut a l’octubre a La Carolina per agents de la Brigada Mòbil (foto inferior). Jutjat mesos després, el seu cas va obrir un debat sobre la protecció de les obres d’art. Del setciències que el va contractar no sabem si va pagar la seva manca de diligència o, si més no, es va posar vermell.

La maledicció de "María de la O"

2009-09-10T10:57:00.000-07:00

Qui coneix el detectiu Toni Ferrer sap que coixeja un xic i que, de vegades, el seu genoll s’encasqueta com a conseqüència d’un tret; el van enxampar durant la investigació del foc que destruí els estudis de cinema Orphea, al Palau de la Química de Montjuïc, el febrer de 1936. El succés va commocionar una ciutat que es postulava, sense gaire èxit, com a gran centre de producció cinematogràfica del sud d’Europa. La portada de La Vanguardia demostra l’interès per aquell drama.

El 6 de febrer fou un dia important pels cinèfils. Pel matí, als estudis Orphea, es va donar el primer cop de manovella al rodatge més esperat de l’any, María de la O, amb Pastora Imperio, Carmen Amaya, Julio Peña i Antonio Moreno en els papers de protagonista i la direcció d’en Francesc Elías, un dels realitzadors més populars del moment. Èxit segur. Van convidar a tota la premsa espanyola. Per fer de mestre de cerimònies vingué a Barcelona el productor, Saturnino Ulargui, que va convidar als periodistes a dinar en el famós restaurant Euzcadi.

Unes hores després, el día 7, els estudis cremaven como una torxa. El foc va provocar una víctima mortal i pèrdues de més d’un milió de pessetes, un munt de diners en un país amb un sou industrial mitjà que passava per ben poc de les 3.000 pessetes l’any. La companyia d’assegurances va encarregar la investigació al Toni Ferrer –i a las novel·les en teniu el desenllaç–.

El foc va començar cap a les 6 del matí, al plató n.º 2 dels estudis. Sobre unes bastides de deu metres d’alçada, uns obrers hi posaven una capa aïllant de palla i arpillera quan, potser a causa d’un curtcircuit, una pila d’arpillera va començar a cremar. Entre palla i cartró pedra les flemes es van estendre amb molta velocitat. Dos dels operaris van saltar des de la bastida i van patir fractures greus; sobre un tercer, en Gil Carranza, originari de Burgos, de 24 anys, va caure tota l’estructura abans de que pogués intentar salvar-se. Va morir aixafat i el seu cos quedà totalment cremat.

En aquell plató hi havia els dos decorats principals de María de la O: el pati d’una casa de veïns de Sevilla i l’estudi d’un pintor. No es va salvar res. Els productors van haver de tornar a començar a d’altres platós més petits i amb una dotació tècnica inferior. Els Orphea van ser els primers estudis construïts a Espanya par a rodar amb el so i la tecnologia més moderns. Eren de capital francès amb participació de la Generalitat i d’alguns empresaris catalans. Els fets van ser recollits immediatament pels noticiaris cinematogràfics, como podem comprovar a l’anunci de la sala Savoy de l’11 de febrer.

La mala sort de María de la O continuà el mes de març, en esclatar un conflicte laboral entre la Unión Española Profesional de Técnicos Cinematográficos i Orphea Films per culpa de la contractació de personal estranger. Es va paralitzar la producció durant uns dies fins que el conseller de Treball solucionà el problema tot obligant Orphea Films a acomiadar tres tècnics francesos i substituir-los per espanyols.

Per fi, el 14 de abril es va acabar el rodatge dels interiors i l’equip va marxar a Granada per filmar els exteriors. La pel·lícula s’acabaria de muntar al juny per a projectar-la durant l’estiu. No els hi va donar temps. La maledicció. Abans de distribuir-la, començà la Guerra Civil. Tres anys després, amb el país destrossat, María de la O fou estrenada el 27 de novembre de 1939 als cinemes Imperial i Palacio de la Prensa de Madrid. Com a tancament de l’article, gaudiu d’algunes escenes de la pel·lícula.

El criminòleg que la va espifiar en el procés més famós de la història

2009-09-01T11:19:00.001-07:00

Ara oblideu-vos de CSI y d’altres pel·lícules realitzades per a glorificar els forenses nord-americans. Hi hagué un temps en el qual els grans avenços de la criminologia vingueren de França. A También mueren ángeles en primavera explico l’amistat entre José López de Sagredo, director del Laboratori Criminalístic de Barcelona, y Edmond Locard, el seu col·lega de Lió, un Mozart de la ciència forense que sintetitzà el millor del passat i establí els fonaments pel desenvolupament futur de la seva disciplina.

El 1910, Locard canvià la història de la criminologia. Era ajudant de medicina legal a la universitat de Lió quan sol·licità dues cambres a l’àtic de la prefectura de policia i l’assignació de dos assistents. Així va néixer el primer laboratori policial del món. Res no tornaria a ser igual pels delinqüents i investigadors, les regles del joc havien canviat.

Abans, a les acaballes del segle XIX, un altre policia francès donà un impuls fonamental a la lluita contra el crim. Es deia Alphonse Bertillon i fou un fill de l’època: la seva prosa era barroca, el seu discurs pesat –dormia l’auditori– però era culte, tossut, pràctic, imaginatiu i molt organitzat. I antisemita, també; aquest tret de la seva personalitat, habitual en la burgesia de la III República francesa, li atorgaria un paper ben trist en el judici més famós de la historia.
Moltes de les innovacions que hi introduí són encara vigents 120 anys després. El 1882 formulà les bases de l’antropometria com a sistema per a identificar criminals. Sostenia que tot mesurant determinats ossos que no canvien amb el temps i assenyalant marques individuals, com ara tatuatges i cicatrius, es podia identificar a un criminal que ja estigués fitxat; és per això que va crear la metodologia, el model de fitxa i estandarditzà les fotografies –frontal i de perfil–. En poc temps es van resoldre més de 200 casos i es va fer molt conegut arreu.

Fou Bertillon qui desenvolupà la fotografia mètrica per a recrear les mides de l’escenari del crim –que no es podia alterar sota cap concepte– i dels objectes que hi havia, a més introduí les cintes pautades que avui encara es fan servir per a fotografiar les proves. També va dissenyar els maletins amb instrumental i reactius per a recollir mostres i fer comprovacions senzilles fora del laboratori.
Però, como d’altres grans genis, la seva personalitat brillant amagava una zona fosca i poc coneguda relacionada amb l’esmentat antisemitisme. Malgrat ser un mal grafòleg, testificà como a expert contra el capità Alfred Dreyfus, en un dels escàndols polítics i judicials més coneguts. Dreyfus, d’origen jueu, fou acusat injustament de passar documents secrets a Alemanya, degradat, condemnat a cadena perpètua i deportat a l’illa del Diable. El testimoni de Bertillon, que atribuí erròniament a Dreyfus un escrit del veritable culpable, fou fonamental per l’acusació.

D’aquell affaire sorgí una nova forma de periodisme i de compromís moral dels intel·lectuals. Amb el seu famós artícle Jo acuso, l’escriptor Émile Zola defensà en Dreyfus i denuncià les martingales de l’exèrcit i del govern.

L’apartat gràfic del post comença amb els retrats de Locard i Bertillon; després hi trobem una curiositat: la fitxa que Bertillon va fer pel seu amic i col·lega anglès Sir Francis Galton. Tot seguit el dibuix que recrea el seu testimoni davant el tribunal que jutjava en Dreyfus i la pàgina del diari L’Aurore amb el Jo acuso original –que es pot ampliar i llegir–. Sota aquestes línees, el tràiler de la pel·lícula La vida d’Émile Zola, de 1937, any de la trama de También mueren ángeles en primavera. Casualitats.

El cas misteriós del milionari que es va esfumar a 1.000 metres d’alçada... i sense deixar cap rastre

2009-08-02T10:32:00.001-07:00

Dimarts, 3 de juliol de 1928, cap a les 8 del vespre. Canal de la Mànega. Un trimotor Fokker vola a 1.200 metres d’alçada cap el sud-est; s’ha enlairat a l’aeròdrom anglès de Croydon amb destinació Brussel·les. El cel és clar i gairebé no bufa el vent. L’aparell és propietat de l’empresari belga Alfred Loewenstein, un dels homes més rics del món. Hi viatgen, a més de l’amo, el pilot i un ajudant de vol, dues dactilògrafes –una pel francès i una altra per l’anglès–, el seu secretari, Hodges, i l’ajuda de cambra, Baxter.
En volar sobre la costa francesa, al Pas-de-Calais, el multimilionari va al lavabo.
No tornarien a veure’l viu.
A la vertical de Dunkerke, estranyats per la trigança, Hodges i Baxter truquen a la porta del bany. Res. L’obren. El seu cap no hi és. Miren darrera d’uns paquets per si s’hagués desmaiat. Tampoc. Tot és, en aparença, en el seu lloc. Alfred Loewenstein s’ha esvaït. Literalment.
El misteri de l’habitació tancada a 4.000 peus d’altitud.
Donald Drew, el pilot, baixa fins a tocar les onades i fa cercles sobre l’aigua, pensa que potser el patró s’hagi caigut accidentalment des de l’aparell. Es fa fosc i ben aviat ha de deixar la cerca. Aterra a la platja de Fort-Mardyck i demana ajut per la ràdio. A quarts de dues de la matinada del dia 4 de juliol es fa oficial la desaparició i mort, gairebé segura, de Loewenstein. A les borses de Londres i Paris s’estén el pànic. Els seus rivals es freguen les mans tot convençuts de que el seu imperi s’esfondrarà i de que es podran repartir les despulles.

El dia 19 de juliol, uns pescadors troben un cadàver que sura prop de Dieppe. El cos està despullat però una cadeneta d’or permet d’identificar l’empresari desaparegut. I es disparen les especulacions: assassinat o suïcidi? Amb la pàgina del diari La Vanguardia del dia 6 de juliol ens fem una idea de la impressió que va causar el succés.
Hi ha teories per tots els gustos i totes elles compten amb unes gotes de versemblança i molta fantasia. Cal assenyalar que les portes dels avions de l’època es podien obrir en vol, encara que amb moltes dificultats per culpa de l’enorme pressió de l’aire sobre el fusellatge.
Els partidaris del suïcidi deien que els deutes de Loewenstein havien crescut exponencialment en els darrers anys, que en pocs dies havia de pagar una quantitat desorbitada a un banc anglès i que no tenia prous diners per a fer-ho. El suïcidi, sostenien, era una sortida “honorable” davant l’imminent enfonsament de les seves empreses. Els que defensaven l’assassinat aportaven però testimonis que desmentien aquella presumpta actitud depressiva i indicaven que ell sempre havia guanyat les juguesques més arriscades. Sostenien que un competidor va pagar a un o varis dels seus homes de confiança perquè l’eliminessin.
Una tercera via aposta per l’accident: potser estava marejat, se’l va veure suant i amb el nus de la corbata desfet, es confongué de porta i en comptes d’obrir la del lavabo va obrir la porta de l’avió i l’aire el va xuclar. És la versió oficial.
Casa nostra no va escapar del terratrèmol econòmic que va provocar la mort de Loewenstein. Era un dels principals accionistes dels ferrocarrils de Catalunya i de la Barcelona, Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca, primera hidroelèctrica europea i propietària, entre d’altres, de la companyia de tramvies de Barcelona.
Sobre els tramvies barcelonins us ofereixo un documental rodat el 1908 per Ricardo de Baños: un recorregut a través dels principals carrers de la ciutat. En una altra entrada us parlaré dels germans Baños i de la seva producció documental i de ficció als anys 20, que inclogué al menys tres pel·lícules que avui qualificaríem X.

La cupletista i els pirates de La Grande Frégate

2009-07-27T02:06:00.000-07:00

Toni Ferrer, responsable operatiu dels Serveis d’Informació de la Generalitat a También mueren ángeles en primavera, parlava amb molt de respecte dels seus rivals franquistes, a qui anomenava Els pirates de la Grande Frégate.
La Grande Frégate era un casalot de pedra situat als voltants de Biarritz, al País Basc francès, a uns 30 km de la frontera espanyola. Allà s’establí, el 1936, el SIFNE, Servicio de Información del Nordeste de España, la primera agència d’espionatge professional del bàndol nacional. El seu director fou l’advocat barceloní i exministre monàrquic, Josep Bertran i Musitu. El més extraordinari de tot plegat era que el SIFNE era una organització privada –una mena d’empresa– i no formava part del nou Estat.
Pel seu disseny, en Bertran va comptar amb l’assessorament i ajut material de l’Abwehr i de la Gestapo alemanyes i de l’OVRA i del SIM italians. Ben aviat disposà d’una important xarxa de defensors a Europa i d’una oficina de representació a París. Empresaris catalans, com ara en Francesc Cambó, oferien el seus suport econòmic i polític; l’escriptor Josep Pla i el periodista Carles Sentís formaren part dels seus col·laboradors actius.
El SIFNE feia servir quatre vies d’informació: la premsa republicana –fins i tot el més petit butlletí imprès de forma artesana a les trinxeres–, els refugiats que fugien de la “zona roja”, espies enviats a Barcelona, Madrid i València amb diferents disfresses i els quintacolumnistas, gent normal que hi col·laborava tot cometent atemptats, fent sabotatges i passant informació de caire militar mitjançant transmissions de ràdio codificades. Amb aquestes fonts, el SIFNE pogué elaborar més de 300 mapes i plànols molt detallats d’objectius situats a Catalunya i el front d’Aragó (hi teniu un de mostra). El febrer de 1938 fou absorbit pels Servicios de Información Política y Militar que dirigia el coronel Ungría.
De tot el ventall de personatges que, en algun moment, van donar un cop de mà a Bertran i els seus agents, hi destacava la famosa cantant Raquel Meller. Segons va publicar el diari ABC de Madrid, l’agost de 1937, una de les seves cases a la Costa Blava, que es deia Mar i Cel, es feia servir com a oficina provisional del SIFNE i allotjament d’agents de pas cap a Alemanya i Itàlia; reproduïa un reportatge publicat uns dies abans per un setmanari de Marsella.
Raquel Meller, nom artístic de Francisca Marqués, va néixer a Tarazona en 1888, i fou una de les primeres grans estrelles mediàtiques espanyoles. Va debutar el 1907 al Paral·lel, on va fer populars les cançons La violetera i El relicario. En poc més d’una dècada assolí prestigi internacional, tant sobre els escenaris com en les pantalles de cinema. Viatjà a França, per primer cop en 1919; uns anys després s’establí a Niça i s’atreví fins i tot a cantar en francès, com es pot comprovar en el primer dels dos enllaços a YouTube. En Je ne sais pas, una coqueta Meller confessa que “per pronunciar les paraules / ho dic amb sinceritat / com soc espanyola / tinc dificultat”. Amb un parell.
En 1926, consagrada ja a Europa, es va traslladà als Estats Units, amb un bon aparell publicitari, com recull el segon dels enllaços. Res que envejar a les seves successores del segle XXI.

L’home que gairebé atura la guerra

2009-07-27T01:32:00.000-07:00

Fixeu-vos en la fotografia.

La van fer el 20 de setembre de 1936 en el Saló del Tron de la Capitania General de Barcelona; tot just feia dos mesos que havia esclatat la Guerra Civil. El primer personatge per l’esquerra es deia Marcelo de Argila i era el director dels Serveis d’Informació de la Generalitat, l’agència de contraespionatge més eficaç del bàndol republicà en començar el conflicte.

Era alt, ros i d’ulls blaus –el fixador i el material fotogràfic de l’època enfosquien el cabell–. Nasqué a Egipte, el 1905, de pare català i mare italiana. Maçó i políglota... però, deixem-ho aquí. En una altra entrada us explicaré alguna cosa més sobre la vida d’aquest home intel·ligent i cosmopolita. Paga la pena.

Tornem a Capitania.

En Marcelo de Argila portava a la mà dreta l’acord que acabaven de signar els nacionalistes marroquins i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un organisme controlat pels anarquistes que tingué el poder a Catalunya durant l’estiu i la tardor del 36. Segons l’acord, els marroquins s’aixecarien en el protectorat espanyol al nord d’Àfrica, a la reraguarda de l’exèrcit de Franco, a canvi de la independència. Amb una mica de sort, la guerra s’acabaria.

Aquest pla arriscat fou dissenyat per en Joan Garcia Oliver, líder anarquista i futur ministre de Justícia. La primera fase de les negociacions es va fer a Ginebra, on De Argila, cap de la delegació catalana, comptava amb l’ajut de l’emir Chekib Arslan, poeta i polític drus libanès de molta influència en el món àrab. S’hi entrevistà amb membres destacats del nacionalisme marroquí als quals va convèncer perquè viatgessin a Barcelona per tancar l’acord. Són els dos homes que té al costat, en Mohamed el-Ouazzani i en Mohamed el-Yazidi.

El pacte fou enviat a Madrid per a la seva ratificació i acabà en un calaix. D’una banda, el govern espanyol no volia atorgar cap mena de representativitat al Comitè de Milícies; d’altra, París va pressionar molt contra l’acord, per por que el fervor independentista s’encomanés al protectorat francès al Marroc. Després d’aquell fracàs, en Garcia Oliver digué al president Companys: “¡ara sí que hem perdut la guerra!”

1924, el Karaoke gegant dels germans Fleischer

2009-07-21T01:45:00.000-07:00

Un munt de persones canten alhora una cançó mentre una bola ballarina els assenyala la lletra i el ritme correctes; tot el teatre està atent a la música i als subtítols que apareixen a la pantalla.
És el somni embogit d’un fanàtic del karaoke?
No. La bouncing ball, la bola ballarina, fou una de les grans novetats cinematogràfiques de 1926. Amb aquest invent, i amb personatges com ara el pallasso Koko, Betty Boop i Popeye el mariner, els seus creadors, els germans Max i Dave Fleischer, es convertirien en els competidors més perillosos del totpoderós Disney.
Broadway, Nova York, 1924. Els Fleischer començaren la producció d’uns innovadors curts que incorporaven so. Feien servir el sistema Phonofilm, desenvolupat per Lee De Forest, que enregistrava la música directament sobre la pel·lícula per a la seva projecció sincronitzada amb les imatges. Aquesta tecnologia no garantia encara gaire qualitat i el seus us primordial va quedar reduït a actuacions musicals, vodevils i sketchos còmics. El cinema sonor, com avui el coneixem, no va néixer fins el 1929.

Amb aquells curts, els germans volien convertir el públic en una part activa de l’espectacle. És per això que van introduir la bouncing ball. Es tractava d’una bola que es movia per la pantalla tot saltant de sil·laba en sil·laba sobre uns subtítols que reproduïen la lletra. Un karaoke primitiu i espectacular. Entre 1924 i 1927 realitzaren 36 curts, d’uns 3 minuts de durada cadascú, amb el nom de Sound Car-Tunes.
El 1929 van reprendre la producció sota el títol Screen Songs. S’integraven dibuixos i imatges reals dels cantants i de les orquestres més populars de l’època. L’explosiva Betty Boop en va protagonitzar uns quants amb d’altres artistes com ara la Joan Crawford, la Jean Harolw o l’Eddie Cantor, veritables estrelles de Hollywood.
Incloc una d’aquestes Screen Songs, d’uns 7 minuts de durada, realitzada el 1932 (premeu el botó vermell HQ per a millorar la qualitat). La primera part és una deliciosa caricatura d’un cabaret i la segona és la versió molt personal que la cantant francesa Irene Bordoni va fer de Just a Gigolo; en acabar l’actuació, el públic del teatre canta la cançó tot seguint el ritme de la bouncing ball.

A También mueren ángeles en primavera, l’Eddy explica al detectiu Ferrer la seva relació amb l’Irene Bordoni a Nova York mentre escolten la cançó Let’s Misbehave, de Cole Porter. Podeu sentir aquesta versió, de 1928, en el segon dels enllaços.

Nota. Per cert –ja hi faré una entrada– un dels grans defensors dels sistema Phonofilm a Espanya va ser el dictador Miguel Primo de Rivera, que va enregistrar alguns discursos polítics amb aquest sistema sonor.

One-Two-Two, el prostíbul més famós del món

2009-07-14T10:49:00.000-07:00

Algú m’ha preguntat si eren certes les notes sobre el prostíbul One-Two-Two de París que apareixen al capítol VIII de También mueren ángeles en primavera. Per a ells –i pels qui ho hagin descobert ara– resumeixo l’extraordinària història del bordell més famós del món a la dècada dels anys 30 del segle passat.

A més de la bellesa de les seves noies, un dels al·licients que va donar fama al One van ser les seves habitacions temàtiques. Hi havia una per a cada fantasia eròtica. De totes, hi destacava el camarot del corsari, on una presonera esperava els atacs luxuriosos del capità pirata vestida només amb un collaret de perles; l’habitació safari, en la qual unes jovenetes africanes entregaven el seu cos al gran caçador blanc, i, fins i tot, la reproducció exacta d’un cotxe-llit del ferrocarril, un sleeping on s’hi podia representar una trobada ben calenta amb una passatgera perduda.

El One-Two-Two ocupava un avorrit edifici decimonònic de tres pisos que havia estat propietat de Joaquim Murat, mariscal de França, príncep de l’Imperi i cunyat de Napoleó Bonaparte, al 122 rue de Provence. El 1931, l’emprenedor Marcel Jamet i la seva dona Doriane, crearen el One i dos anys després van ampliar l’edifici original amb quatre noves plantes. Les prostitutes més boniques d’Europa hi treballaven per a una selecta clientela de reis, empresaris, polítics, esportistes i actors de fama internacional i cartera ben plena.

El bordell obria a les 2 de la tarda i tancava a les 5 de la matinada. Disposava de 22 cambres, 10 salons i 12 dutxes. Hi treballaven unes 60 noies alhora, de les quals 5 o sis acceptaven la sodomia. Cada dia el visitaven 300 clients que es bevien una mitjana de 150 ampolles de champagne. Les dones vivien fora de l’edifici i lliuraven un dia a la setmana. El prostíbul romania tancat per Nadal; era l’únic dia de l’any que ho feia.

El 1937, el One visqué la seva primera crisi. La Doriane, la madame, s’encapritxà d’un atractiu ajudant de cambra del rei Zogú d’Albània i es va escapar amb ell. El desolat Marcel va trobar consol ben aviat als braços de la Fabienne, una antiga prostituta de la casa, filla d’un policia de la Brigada Social. El 1947, es va promulgar l’ordre de tancament de les cases de barret i el bordell més famós del món va abaixar la persiana. Uns anys després, un cop morts la majoria dels seus clients il·lustres, la Fabienne va publicar unes sucoses memòries sobre les seves experiències al One-Two-Two.

Els personatges (1) Eduardo Arcos, Fantômas. El Rei dels lladres

2009-07-12T04:22:00.000-07:00

ink>

“Hauries d’escriure una novel·la sobre ell”, diuen alguns lectors. “M’agrada tant com el detectiu Ferrer”, afegeixen. Si féssim un símil amb el cinema, l’Eddy seria com l’actor de repartiment que amenaça amb menjar-se al protagonista tant bon punt es despisti el director. Aquesta és la seva força; així era a la vida real: un seductor.

Què és el que sé sobre l’Eduardo Arcos? Molta cosa i no res. Era un actor amb mil personalitats, un hàbil constructor de mentides que ensarronà a l’alta societat i a la premsa de mitja dotzena de ciutats a ambdós costats de l’oceà Atlàntic. Distingir entre la veritat, la mentida i l’exageració és, en aquest cas, una missió complicada. Ni l’estudi dels arxius policials ho aclara gaire. L’Eddy –li agradava força el diminutiu anglosaxó– s’inventava una declaració i una identitat a la mida de cadascun dels comissaris que, des de 1916, el van detenir.

Sembla segur que l’Eduardo Arcos Puig nasqué a Nova York, de pares mallorquins. La data més probable és 1883. Tot revisant les columnes de societat dels diaris argentins i espanyols de la dècada de 1910, el descobrim com a pilot d’avió i milionari rodamóns que faria 33 anys el 1916. Aquesta sembla la seva edat a la fotografia de la fitxa policial d’aquell any i no pas la que hi va declarar, 26 anys. A més, els seus primers robatoris a Paris foren a 1905 i és molt difícil d’empassar-se que l’autor fos un xicot de només 14 anys. Petits robatoris, potser; robar caixes fortes als hotels de luxe, impossible.

La seva època daurada va de 1907 a 1916. Hi visqué a Buenos Aires fent veure que era pilot, va ser escriptor a L’Havana, noble espanyol a Nova York, escultor a Itàlia i milionari nord-americà a Madrid, Barcelona, París, Londres i Berlin. Va guanyar-se el malnom de Rei dels lladres i inspirà la figura literària de Fantômas, un dels mites de la novel·la criminal de la primera meitat del segle XX.

Seductor incansable, es va unir sentimentalment amb una jove argentina d'origen italià que es deia Leonor Fioravanti Benigni. Tingueren un fill a l’agost de 1915. Leonor era una dona atractiva segons els gustos de l’època: rossa, alta, ben plantada i amb un posat enginyós i intel·ligent. La parella perfecta per a un home cosmopolita com l’Eddy.

Va participar la Leonor en els robatoris? No ho sabem. La policia mai va trobar a la casa on hi vivien un mallot de seda negra per dona. L’Eddy acostumava a vestir-ne un quan actuava i es tapava el cap amb una caputxa també negra.

Però, com treballava en Fantômas? Per què va caure a Madrid? Com era l’eina màgica amb la qual podia obrir qualsevol porta? Són preguntes que us deixo per a un altre dia.