diumenge, 2 d’agost del 2009

El cas misteriós del milionari que es va esfumar a 1.000 metres d’alçada... i sense deixar cap rastre


Dimarts, 3 de juliol de 1928, cap a les 8 del vespre. Canal de la Mànega. Un trimotor Fokker vola a 1.200 metres d’alçada cap el sud-est; s’ha enlairat a l’aeròdrom anglès de Croydon amb destinació Brussel·les. El cel és clar i gairebé no bufa el vent. L’aparell és propietat de l’empresari belga Alfred Loewenstein, un dels homes més rics del món. Hi viatgen, a més de l’amo, el pilot i un ajudant de vol, dues dactilògrafes –una pel francès i una altra per l’anglès–, el seu secretari, Hodges, i l’ajuda de cambra, Baxter.
En volar sobre la costa francesa, al Pas-de-Calais, el multimilionari va al lavabo.
No tornarien a veure’l viu.
A la vertical de Dunkerke, estranyats per la trigança, Hodges i Baxter truquen a la porta del bany. Res. L’obren. El seu cap no hi és. Miren darrera d’uns paquets per si s’hagués desmaiat. Tampoc. Tot és, en aparença, en el seu lloc. Alfred Loewenstein s’ha esvaït. Literalment.
El misteri de l’habitació tancada a 4.000 peus d’altitud.
Donald Drew, el pilot, baixa fins a tocar les onades i fa cercles sobre l’aigua, pensa que potser el patró s’hagi caigut accidentalment des de l’aparell. Es fa fosc i ben aviat ha de deixar la cerca. Aterra a la platja de Fort-Mardyck i demana ajut per la ràdio. A quarts de dues de la matinada del dia 4 de juliol es fa oficial la desaparició i mort, gairebé segura, de Loewenstein. A les borses de Londres i Paris s’estén el pànic. Els seus rivals es freguen les mans tot convençuts de que el seu imperi s’esfondrarà i de que es podran repartir les despulles.
El dia 19 de juliol, uns pescadors troben un cadàver que sura prop de Dieppe. El cos està despullat però una cadeneta d’or permet d’identificar l’empresari desaparegut. I es disparen les especulacions: assassinat o suïcidi? Amb la pàgina del diari La Vanguardia del dia 6 de juliol ens fem una idea de la impressió que va causar el succés.
Hi ha teories per tots els gustos i totes elles compten amb unes gotes de versemblança i molta fantasia. Cal assenyalar que les portes dels avions de l’època es podien obrir en vol, encara que amb moltes dificultats per culpa de l’enorme pressió de l’aire sobre el fusellatge.
Els partidaris del suïcidi deien que els deutes de Loewenstein havien crescut exponencialment en els darrers anys, que en pocs dies havia de pagar una quantitat desorbitada a un banc anglès i que no tenia prous diners per a fer-ho. El suïcidi, sostenien, era una sortida “honorable” davant l’imminent enfonsament de les seves empreses. Els que defensaven l’assassinat aportaven però testimonis que desmentien aquella presumpta actitud depressiva i indicaven que ell sempre havia guanyat les juguesques més arriscades. Sostenien que un competidor va pagar a un o varis dels seus homes de confiança perquè l’eliminessin.
Una tercera via aposta per l’accident: potser estava marejat, se’l va veure suant i amb el nus de la corbata desfet, es confongué de porta i en comptes d’obrir la del lavabo va obrir la porta de l’avió i l’aire el va xuclar. És la versió oficial.
Casa nostra no va escapar del terratrèmol econòmic que va provocar la mort de Loewenstein. Era un dels principals accionistes dels ferrocarrils de Catalunya i de la Barcelona, Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca, primera hidroelèctrica europea i propietària, entre d’altres, de la companyia de tramvies de Barcelona.
Sobre els tramvies barcelonins us ofereixo un documental rodat el 1908 per Ricardo de Baños: un recorregut a través dels principals carrers de la ciutat. En una altra entrada us parlaré dels germans Baños i de la seva producció documental i de ficció als anys 20, que inclogué al menys tres pel·lícules que avui qualificaríem X.