L’home que s’assemblava al rei Alfons XIII

Antoni Llucià és una de les personalitats més enigmàtiques del crim d’alta volada de la primera meitat del segle XX. Si a Eduardo Arcos, Fantômas, se’l considerava el Rei dels lladres, Llucià hauria pogut ser –no és aquest un camp en el que les estadístiques siguin gaire abundoses– el Príncep dels estafadors.
Va néixer a Capellades, prop d’Igualada, cap a la fi de la dècada de 1880. Als 19 anys decidí que la vida rural no estava feta per a ell i emigrà a Cuba, on visqué a casa d’un dels seus tiets, a L’Havana.
De tornada a Barcelona, el 1911 hi començà la seva carrera com estafador. Un botiguer del carrer de Borrell fou la seva primera víctima i 11.000 pessetes el primer botí. No era cosa de per riure. Amb aquests diners començà a viatjar pel món i a fer-se una més que dubtosa reputació a les principals capitals d’Europa i Amèrica.
Explicava el comissari Manuel Casal que Llucià “tiene el raro privilegio de ganarse desde los primeros instantes el afecto y las simpatías de la alta sociedad”. I se’n va aprofitar, és clar. De bona planta, simpàtic i culte, en menys de cinc anys es va casar amb quatre dones acabalades de Cuba, Perú, Brasil i Uruguai. Bígam per partida doble. A totes quatre abandonà durant el viatge de noces, després de robar-les els diners.
La boda a Montevideo, amb Inés Prieto, va acabar d’una forma especialment cruel. Tot fent servir el nom d’Orlando de la Riva, Llucià enganyà a la pobre dona i li va buidar el joier; després, va empenyorar les joies. En un gest ben estrany, a mig camí entre la jactància i la neciesa, l’estafador li va enviar les paperetes amb aquest missatge:
“Idolatrada esposa: Dado mi temperamento febril y especial manera de ser, advierto ahora que la vida vulgar del matrimonio no se ha hecho para mí. Por eso, parto para lejanas tierras, en busca de nuevas emociones y diversiones frívolas. Como recuerdo grato de nuestra corta unión adjunto te envío las papeletas de empeño de tus más caras joyas. Resígnate, pues, y que Dios te proteja, Doña Inés del alma mía. Orlando”.
Un cop va tornar a Espanya, tornaria a casar-se al menys tres cops més. “Es un ladrón comme il faut –escriví d’ell un cronista de societat el 1919, retall superior– elegante, buen mozo, de trato exquisito, hombre culto, espiritual, que habla perfectamente español, francés, inglés, alemán, italiano y creo que también ruso”. Per a un país amb una delinqüència de navalla i trabuc, era una exòtica novetat.
Els anys 20 van ser per Llucià molt agitats: la policia el detenia, ell es feia el boig, l’ingressaven en un psiquiàtric i s’hi escapava. Sabia el que es feia: el 1927, un jutge el va declarar alienat i va sobreseure totes les causes contra ell.
Després de posar-se sobtadament malalt–potser per una intoxicació alimentària–, morí l’octubre de 1930, quan encara no havia fet els 50 anys. Vivia, aquells dies, en un luxós pis al passeig de Gràcia i hi deixà una fabulosa herència. La suma de les seves estafes, segons alguns mitjans, pujava a varis milions de pessetes. Una fortuna.
Dels molts episodis que va protagonitzar, el meu favorit és el de la seva estada a Saint-Moritz (Suïssa). Es va disfressar de rei Alfons XIII (foto de sota) i es va rebentar tots els hotels i restaurants de luxe a compte del monarca. Les factures, deia, havien d’enviar-se a l’Ambaixada d’Espanya. Encara s’hi esperen.
Com si es tractés d’un Cid Campeador del crim, l’Antoni Llucià guanyà la darrera batalla un cop mort. El mes de març de 1931, un industrial barceloní presentà una denúncia contra un tal senyor Gómez. Revisats els arxius policials, en Gómez era el nostre difunt estafador. Geni i figura.

Escola de detectius amb el comissari Casal

Nova entrada després d’un parèntesis excessivament llarg. No ha estat per mandra: un projecte per a la televisió i la preparació de dos cursets –un sobre història de la novel·la policíaca i un altre sobre best sellers– m’han tingut ben ocupat durant dos mesos. Per cert, el proper dissabte 13 de febrer, a les 11 h, a la biblioteca de Llinars del Vallès, segona sessió d’aquest curset. La inscripció i l’entrada són gratuïtes. Ens ho passarem –crec– molt bé.

Anem al gra. El cavaller de la imatge que obre el post és Manuel Casal, excomissari de policia i autor d’un dels manuals de detectiu privat més populars dels anys 30 i 40. El llibre, del que hi adjunto la portadeta, es titulava La delincuencia y el hampa (manual del perfecto investigador). Recordeu que totes les imatges del blog s’amplien.

Al llarg de les seves 300 pàgines, Casal realitza un resum de les qüestions que, en la seva opinió, havien de conèixer els agents de la llei, els detectius privats i, en general, els amants de la investigació criminal. Partidari de la professionalització i especialització de la policia, creia, a més, que s’havia d’impulsar la investigació privada com auxiliar necessari dels cossos de seguretat de l’estat. Així, assenyala que “si España no fuera un país retardario por excelencia y hasta quizá abandonado de la mano de Dios, deberían los que rigen sus destinos vulgarizar, auxiliar, proteger de un modo resuelto la creación de esta clase de escuelas detectivescas”.

El manual es divideix en cinc parts. La primera es titula, Breves apuntes sobre el arte de investigar; la segona, Las hazañas de la dorada hampa; la tercera, La baja hampa en acción. A aquest apartat hi pertanyen les imatges situades al peu, dos gravats impagables que mostren a un aprenent de lladregot i a un carterista de tramvia.

El quart gran apartat és Vulgarización científica, on s’hi resumeixen els grans fets de la criminologia de l’època; hi recullo, com a exemple, la forma correcta de prendre les mides a un sospitós. La darrera part del manual es dedica a les Lacras sociales, que eren, segons l’autor, a l’origen de la delinqüència.
Manuel Casal hi oferia molts consells als detectius en potència i hi descrivia les característiques bàsiques d’un bon professional de la investigació. “Quien pretenda ejercer la delicada profesión de investigador –deia– ha de estar, ante todo, exento de defectos físicos y morales; poseer lo que se llama “don de gentes”, gran espíritu de agudeza, sagacidad e inteligencia bastante cultivada; vestirá con decencia, y, finalmente, ha de poseer cierta distinción y donaire, ya que en muchas de sus actuaciones se verá obligado a alternar con individuos pertenecientes a todas las clases sociales”. Amén.

Manuel Casal va tenir una carrera controvertida a la policia per les seves crítiques als mètodes expeditius dels seus superiors a la lluita contra els anarquistes a Barcelona, ciutat a la qual hi fou destinat el setembre de 1915 –incloc el retall de premsa–. En el seu llibre El Origen y actuación de los pistoleros afirma: “bajo los auspicios del jesuítico y arbitrario capitán General Milans del Bosch y del funesto e hipócrita gobernador civil Maestre Laborde, auxiliados ambos por el jefe superior de la Policía, general Arlegui, quien, tras su exterior apacible y rostro blando de anciano patriarcal, ocultaba un alma ruin”. Varis dels documents que hi aportava foren utilitats per Eduardo Mendoza a La verdad sobre el caso Savolta.

Manuel Casal Gómez, Comissari de policia, ocupà els càrrecs de cap de Investigació i Vigilància a València, Màlaga, La Corunya, Camp de Gibraltar i a la frontera vasco-navarra. Qui vulgui ampliar la informació hi trobarà un interessant intercanvi de missatges entre el bloger català Max Aue i Alfonso de Lucas, professor de literatura i prologuista de l’edició de 1977 del llibre sobre pistolerisme.