Marcelo de Argila fou el Director dels Serveis Secrets de la Generalitat a la Guerra Civil. Durant molts anys, la seva identitat va ser un misteri. Conegut com
El Egipcio, vaig descobrir el seu rastre quan em documentava per a la meva segona novel•la,
También mueren ángeles en primavera. Aquesta és la seva història.
Egipte, 1905A començaments del segle XX, Egipte era, de fet, un protectorat britànic governat per Abbas Hilmi II. Els imperis turc i britànic pugnaven pel control d’Orient Mitjà, amb França com a tercera en discòrdia. Alexandria, a la costa de la Mediterrània, era la porta d’entrada al país i el seu centre comercial més actiu, mentre que El Caire ostentava la capitalitat administrativa i econòmica.
Per aquells anys, el periodista barceloní Jaume de Argila vivia a El Caire i escrivia en dos diaris incòmodes per al poder, un en llengua francesa i l’altre en àrab. Nascut el 1873, Jaume es va casar a Egipte amb Eleonora Pazzaglia, filla d’un acabalat comerciant italià que exportava productes orientals cap a Europa.
A la capital egípcia va néixer, el 1905, el seu fill Marcelo, que trenta-un anys després dirigiria els serveis d’informació de la Generalitat catalana, els més eficaços del bàndol republicà al començament de la Guerra Civil.
L’expulsió d’EgipteL’activitat política i periodística de Jaume, propera als nacionalistes egipcis i als interessos francesos, el va dur a un enfrontament obert amb el cònsol general anglès, Evelyn Baring, que instà la seva expulsió quan s’acomplia la primera dècada del segle.
El gentleman europeu Després de l’expulsió, la carrera periodística de Jaume de Argila es mogué entre Barcelona, on va dirigir El Día Gráfico i La Tribuna, París i Ginebra. A la ciutat suïssa hi treballà com a corresponsal davant la Societat de Nacions (foto superior) i col•laborà personal i professionalment amb el Comitè Panislàmic, que lluitava per a la fi del colonialisme en els països àrabs i el Magrib.
Degut als constants canvis de residència i a les amistats del seu pare, Marcelo de Argila visqué en un ambient cosmopolita que el convertí en un políglota dotat d'un notable encant. A més, el seu aspecte físic li permetia moure’s amb tranquil•litat per Europa i destacar a Espanya: era alt, de cabell ros rogenc, pell blanca i ulls blaus. Feia patxoca. Va treballar uns modals de gentleman i un bon gust a l’hora de vestir del que dóna fe en les seves memòries el líder anarquista i ministre de Justícia, Joan García Oliver.
Química i políticaMarcelo de Argila estudià química i en fou professor a la famosa Acadèmia Cots, del Portal de l’Àngel de Barcelona. Alguns autors, però, tot basant-se en un lapsus de García Oliver a la seva autobiografia, el descriuen com a professor d’idiomes de l’Acadèmia Berlitz; no és gens estranya aquesta confusió perquè parlava català, castellà, italià, francès, anglès i àrab.
Es va interessar per la política i, animat pel seu pare, milità en el republicanisme radical; ambdós eren maçons i pertanyien a la mateixa lògia, la Delta. Amb la II República, va entrar al partit Extrema Esquerra Federal i fou candidat al parlament català a les eleccions de 1932.
Sindicalment, aquella formació era propera a la CNT, cosa que explica el recolzament que rebé De Argila per part d’ un dels seus líders, García Oliver, quan es va fer càrrec de la direcció dels serveis d’informació catalans, la tardor de 1936.
El Servei SecretQuan va esclatar la Guerra Civil, l’Estat Espanyol no tenia uns serveis secrets com déu mana. Un dèficit històric que ni els governs de la monarquia, primer, ni els de la república, més tard, van resoldre. A més, la majoria dels oficials de les seccions d’informació dels estats majors de l’exèrcit s’havien passat als rebels.
Conscients del problema, la Generalitat i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes –que tenia el poder real durant els primers mesos de la guerra– decidiren crear uns serveis d’informació moderns.
El president Lluis Companys, delegà en el sotsecretari de la conselleria de Defensa, el comandant Vicenç Guarner (a la fotografia), mentre que el Comitè Central de Milícies ho va fer en el
cenetista José Margeli. Ambdós eren maçons i van pensar en el mateix home per a dirigir els serveis, un
germà amb contactes internacionals, políglota i de bona formació científica: Marcelo de Argila.
El personal que es va incorporar al nou servei era voluntari; es tractava de policies, tècnics en comunicacions, criptògrafs, fotògrafs... gairebé tots maçons i d’una provada capacitat professional. Ben aviat, De Argila dirigí una organització de gran eficàcia, el quarter general de la qual s’hi establí a la misteriosa Casa Sedó, a la confluència dels carrers Diputació i Bailén, al cor de l’Eixample barceloní.
Enemics de mena
La nova agència secreta tingué el seu rival principal en el SIFNE nacional, el Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España, generosament dotat per empresaris catalans que havien fugit de la Ciutat Comtal en començar la guerra. El seu director era l’exministre monàrquic Josep Bertrán i Musitu i la seu estava situada en un casal de Biarritz (França) dit La grande frégate (a la fotografia); des d’aquell indret s’hi coordinava el treball de col•laboradors a les principals capitals europees i de simpatitzants a la reraguarda republicana, coneguts com a quintacolumnistas.
Pel que fa als espies estrangers, el servei va fer la vida impossible als agents italians, que s’hi havien infiltrat a les forces polítiques i sindicals catalanes abans de la guerra. Marcelo de Argila comptava amb material secret robat al consolat d’Itàlia por un rebentacaixes anarquista, Miquel Albert. Aquest material, sembla ser, deixava a la vista els plans secrets de Mussolini per a Espanya.
L’ home que podia haver aturat la guerraAbans d’encapçalar els serveis d’informació, Marcelo de Argila protagonitzà un episodi poc conegut que podia haver canviat la direcció de la guerra, en la seva primera fase, a favor de la República. La història està resumida en el post titulat
"L´home que gairebé atura la guerra".
No explicaré el final perquè em carregaria el de la novel•la También mueren ángeles en primavera. Diguem que franquistes, italians i russos estaven molt interessats en que Marcelo de Argila desaparegués...
