La cupletista i els pirates de La Grande Frégate

Toni Ferrer, responsable operatiu dels Serveis d’Informació de la Generalitat a También mueren ángeles en primavera, parlava amb molt de respecte dels seus rivals franquistes, a qui anomenava Els pirates de la Grande Frégate.
La Grande Frégate era un casalot de pedra situat als voltants de Biarritz, al País Basc francès, a uns 30 km de la frontera espanyola. Allà s’establí, el 1936, el SIFNE, Servicio de Información del Nordeste de España, la primera agència d’espionatge professional del bàndol nacional. El seu director fou l’advocat barceloní i exministre monàrquic, Josep Bertran i Musitu. El més extraordinari de tot plegat era que el SIFNE era una organització privada –una mena d’empresa– i no formava part del nou Estat.
Pel seu disseny, en Bertran va comptar amb l’assessorament i ajut material de l’Abwehr i de la Gestapo alemanyes i de l’OVRA i del SIM italians. Ben aviat disposà d’una important xarxa de defensors a Europa i d’una oficina de representació a París. Empresaris catalans, com ara en Francesc Cambó, oferien el seus suport econòmic i polític; l’escriptor Josep Pla i el periodista Carles Sentís formaren part dels seus col·laboradors actius.
El SIFNE feia servir quatre vies d’informació: la premsa republicana –fins i tot el més petit butlletí imprès de forma artesana a les trinxeres–, els refugiats que fugien de la “zona roja”, espies enviats a Barcelona, Madrid i València amb diferents disfresses i els quintacolumnistas, gent normal que hi col·laborava tot cometent atemptats, fent sabotatges i passant informació de caire militar mitjançant transmissions de ràdio codificades. Amb aquestes fonts, el SIFNE pogué elaborar més de 300 mapes i plànols molt detallats d’objectius situats a Catalunya i el front d’Aragó (hi teniu un de mostra). El febrer de 1938 fou absorbit pels Servicios de Información Política y Militar que dirigia el coronel Ungría.
De tot el ventall de personatges que, en algun moment, van donar un cop de mà a Bertran i els seus agents, hi destacava la famosa cantant Raquel Meller. Segons va publicar el diari ABC de Madrid, l’agost de 1937, una de les seves cases a la Costa Blava, que es deia Mar i Cel, es feia servir com a oficina provisional del SIFNE i allotjament d’agents de pas cap a Alemanya i Itàlia; reproduïa un reportatge publicat uns dies abans per un setmanari de Marsella.
Raquel Meller, nom artístic de Francisca Marqués, va néixer a Tarazona en 1888, i fou una de les primeres grans estrelles mediàtiques espanyoles. Va debutar el 1907 al Paral·lel, on va fer populars les cançons La violetera i El relicario. En poc més d’una dècada assolí prestigi internacional, tant sobre els escenaris com en les pantalles de cinema. Viatjà a França, per primer cop en 1919; uns anys després s’establí a Niça i s’atreví fins i tot a cantar en francès, com es pot comprovar en el primer dels dos enllaços a YouTube. En Je ne sais pas, una coqueta Meller confessa que “per pronunciar les paraules / ho dic amb sinceritat / com soc espanyola / tinc dificultat”. Amb un parell.
En 1926, consagrada ja a Europa, es va traslladà als Estats Units, amb un bon aparell publicitari, com recull el segon dels enllaços. Res que envejar a les seves successores del segle XXI.