Fixeu-vos en la fotografia.
La van fer el 20 de setembre de 1936 en el Saló del Tron de la Capitania General de Barcelona; tot just feia dos mesos que havia esclatat la Guerra Civil. El primer personatge per l’esquerra es deia Marcelo de Argila i era el director dels Serveis d’Informació de la Generalitat, l’agència de contraespionatge més eficaç del bàndol republicà en començar el conflicte.
Era alt, ros i d’ulls blaus –el fixador i el material fotogràfic de l’època enfosquien el cabell–. Nasqué a Egipte, el 1905, de pare català i mare italiana. Maçó i políglota... però, deixem-ho aquí. En una altra entrada us explicaré alguna cosa més sobre la vida d’aquest home intel·ligent i cosmopolita. Paga la pena.
Tornem a Capitania.
En Marcelo de Argila portava a la mà dreta l’acord que acabaven de signar els nacionalistes marroquins i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un organisme controlat pels anarquistes que tingué el poder a Catalunya durant l’estiu i la tardor del 36. Segons l’acord, els marroquins s’aixecarien en el protectorat espanyol al nord d’Àfrica, a la reraguarda de l’exèrcit de Franco, a canvi de la independència. Amb una mica de sort, la guerra s’acabaria.
Aquest pla arriscat fou dissenyat per en Joan Garcia Oliver, líder anarquista i futur ministre de Justícia. La primera fase de les negociacions es va fer a Ginebra, on De Argila, cap de la delegació catalana, comptava amb l’ajut de l’emir Chekib Arslan, poeta i polític drus libanès de molta influència en el món àrab. S’hi entrevistà amb membres destacats del nacionalisme marroquí als quals va convèncer perquè viatgessin a Barcelona per tancar l’acord. Són els dos homes que té al costat, en Mohamed el-Ouazzani i en Mohamed el-Yazidi.
El pacte fou enviat a Madrid per a la seva ratificació i acabà en un calaix. D’una banda, el govern espanyol no volia atorgar cap mena de representativitat al Comitè de Milícies; d’altra, París va pressionar molt contra l’acord, per por que el fervor independentista s’encomanés al protectorat francès al Marroc. Després d’aquell fracàs, en Garcia Oliver digué al president Companys: “¡ara sí que hem perdut la guerra!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada