Antoni Llucià és una de les personalitats més enigmàtiques del crim d’alta volada de la primera meitat del segle XX. Si a Eduardo Arcos, Fantômas, se’l considerava el Rei dels lladres, Llucià hauria pogut ser –no és aquest un camp en el que les estadístiques siguin gaire abundoses– el Príncep dels estafadors.
Va néixer a Capellades, prop d’Igualada, cap a la fi de la dècada de 1880. Als 19 anys decidí que la vida rural no estava feta per a ell i emigrà a Cuba, on visqué a casa d’un dels seus tiets, a L’Havana.
De tornada a Barcelona, el 1911 hi començà la seva carrera com estafador. Un botiguer del carrer de Borrell fou la seva primera víctima i 11.000 pessetes el primer botí. No era cosa de per riure. Amb aquests diners començà a viatjar pel món i a fer-se una més que dubtosa reputació a les principals capitals d’Europa i Amèrica.
Explicava el comissari Manuel Casal que Llucià “tiene el raro privilegio de ganarse desde los primeros instantes el afecto y las simpatías de la alta sociedad”. I se’n va aprofitar, és clar. De bona planta, simpàtic i culte, en menys de cinc anys es va casar amb quatre dones acabalades de Cuba, Perú, Brasil i Uruguai. Bígam per partida doble. A totes quatre abandonà durant el viatge de noces, després de robar-les els diners.
La boda a Montevideo, amb Inés Prieto, va acabar d’una forma especialment cruel. Tot fent servir el nom d’Orlando de la Riva, Llucià enganyà a la pobre dona i li va buidar el joier; després, va empenyorar les joies. En un gest ben estrany, a mig camí entre la jactància i la neciesa, l’estafador li va enviar les paperetes amb aquest missatge:
“Idolatrada esposa: Dado mi temperamento febril y especial manera de ser, advierto ahora que la vida vulgar del matrimonio no se ha hecho para mí. Por eso, parto para lejanas tierras, en busca de nuevas emociones y diversiones frívolas. Como recuerdo grato de nuestra corta unión adjunto te envío las papeletas de empeño de tus más caras joyas. Resígnate, pues, y que Dios te proteja, Doña Inés del alma mía. Orlando”.
Un cop va tornar a Espanya, tornaria a casar-se al menys tres cops més. “Es un ladrón comme il faut –escriví d’ell un cronista de societat el 1919, retall superior– elegante, buen mozo, de trato exquisito, hombre culto, espiritual, que habla perfectamente español, francés, inglés, alemán, italiano y creo que también ruso”. Per a un país amb una delinqüència de navalla i trabuc, era una exòtica novetat.
Els anys 20 van ser per Llucià molt agitats: la policia el detenia, ell es feia el boig, l’ingressaven en un psiquiàtric i s’hi escapava. Sabia el que es feia: el 1927, un jutge el va declarar alienat i va sobreseure totes les causes contra ell.
Després de posar-se sobtadament malalt–potser per una intoxicació alimentària–, morí l’octubre de 1930, quan encara no havia fet els 50 anys. Vivia, aquells dies, en un luxós pis al passeig de Gràcia i hi deixà una fabulosa herència. La suma de les seves estafes, segons alguns mitjans, pujava a varis milions de pessetes. Una fortuna.
Dels molts episodis que va protagonitzar, el meu favorit és el de la seva estada a Saint-Moritz (Suïssa). Es va disfressar de rei Alfons XIII (foto de sota) i es va rebentar tots els hotels i restaurants de luxe a compte del monarca. Les factures, deia, havien d’enviar-se a l’Ambaixada d’Espanya. Encara s’hi esperen.
Com si es tractés d’un Cid Campeador del crim, l’Antoni Llucià guanyà la darrera batalla un cop mort. El mes de març de 1931, un industrial barceloní presentà una denúncia contra un tal senyor Gómez. Revisats els arxius policials, en Gómez era el nostre difunt estafador. Geni i figura.
Va néixer a Capellades, prop d’Igualada, cap a la fi de la dècada de 1880. Als 19 anys decidí que la vida rural no estava feta per a ell i emigrà a Cuba, on visqué a casa d’un dels seus tiets, a L’Havana.
De tornada a Barcelona, el 1911 hi començà la seva carrera com estafador. Un botiguer del carrer de Borrell fou la seva primera víctima i 11.000 pessetes el primer botí. No era cosa de per riure. Amb aquests diners començà a viatjar pel món i a fer-se una més que dubtosa reputació a les principals capitals d’Europa i Amèrica.
Explicava el comissari Manuel Casal que Llucià “tiene el raro privilegio de ganarse desde los primeros instantes el afecto y las simpatías de la alta sociedad”. I se’n va aprofitar, és clar. De bona planta, simpàtic i culte, en menys de cinc anys es va casar amb quatre dones acabalades de Cuba, Perú, Brasil i Uruguai. Bígam per partida doble. A totes quatre abandonà durant el viatge de noces, després de robar-les els diners.La boda a Montevideo, amb Inés Prieto, va acabar d’una forma especialment cruel. Tot fent servir el nom d’Orlando de la Riva, Llucià enganyà a la pobre dona i li va buidar el joier; després, va empenyorar les joies. En un gest ben estrany, a mig camí entre la jactància i la neciesa, l’estafador li va enviar les paperetes amb aquest missatge:
“Idolatrada esposa: Dado mi temperamento febril y especial manera de ser, advierto ahora que la vida vulgar del matrimonio no se ha hecho para mí. Por eso, parto para lejanas tierras, en busca de nuevas emociones y diversiones frívolas. Como recuerdo grato de nuestra corta unión adjunto te envío las papeletas de empeño de tus más caras joyas. Resígnate, pues, y que Dios te proteja, Doña Inés del alma mía. Orlando”.
Un cop va tornar a Espanya, tornaria a casar-se al menys tres cops més. “Es un ladrón comme il faut –escriví d’ell un cronista de societat el 1919, retall superior– elegante, buen mozo, de trato exquisito, hombre culto, espiritual, que habla perfectamente español, francés, inglés, alemán, italiano y creo que también ruso”. Per a un país amb una delinqüència de navalla i trabuc, era una exòtica novetat.
Els anys 20 van ser per Llucià molt agitats: la policia el detenia, ell es feia el boig, l’ingressaven en un psiquiàtric i s’hi escapava. Sabia el que es feia: el 1927, un jutge el va declarar alienat i va sobreseure totes les causes contra ell.Després de posar-se sobtadament malalt–potser per una intoxicació alimentària–, morí l’octubre de 1930, quan encara no havia fet els 50 anys. Vivia, aquells dies, en un luxós pis al passeig de Gràcia i hi deixà una fabulosa herència. La suma de les seves estafes, segons alguns mitjans, pujava a varis milions de pessetes. Una fortuna.
Dels molts episodis que va protagonitzar, el meu favorit és el de la seva estada a Saint-Moritz (Suïssa). Es va disfressar de rei Alfons XIII (foto de sota) i es va rebentar tots els hotels i restaurants de luxe a compte del monarca. Les factures, deia, havien d’enviar-se a l’Ambaixada d’Espanya. Encara s’hi esperen.
Com si es tractés d’un Cid Campeador del crim, l’Antoni Llucià guanyà la darrera batalla un cop mort. El mes de març de 1931, un industrial barceloní presentà una denúncia contra un tal senyor Gómez. Revisats els arxius policials, en Gómez era el nostre difunt estafador. Geni i figura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada