El criminòleg que la va espifiar en el procés més famós de la història

Ara oblideu-vos de CSI y d’altres pel·lícules realitzades per a glorificar els forenses nord-americans. Hi hagué un temps en el qual els grans avenços de la criminologia vingueren de França. A También mueren ángeles en primavera explico l’amistat entre José López de Sagredo, director del Laboratori Criminalístic de Barcelona, y Edmond Locard, el seu col·lega de Lió, un Mozart de la ciència forense que sintetitzà el millor del passat i establí els fonaments pel desenvolupament futur de la seva disciplina.

El 1910, Locard canvià la història de la criminologia. Era ajudant de medicina legal a la universitat de Lió quan sol·licità dues cambres a l’àtic de la prefectura de policia i l’assignació de dos assistents. Així va néixer el primer laboratori policial del món. Res no tornaria a ser igual pels delinqüents i investigadors, les regles del joc havien canviat.

Abans, a les acaballes del segle XIX, un altre policia francès donà un impuls fonamental a la lluita contra el crim. Es deia Alphonse Bertillon i fou un fill de l’època: la seva prosa era barroca, el seu discurs pesat –dormia l’auditori– però era culte, tossut, pràctic, imaginatiu i molt organitzat. I antisemita, també; aquest tret de la seva personalitat, habitual en la burgesia de la III República francesa, li atorgaria un paper ben trist en el judici més famós de la historia.
Moltes de les innovacions que hi introduí són encara vigents 120 anys després. El 1882 formulà les bases de l’antropometria com a sistema per a identificar criminals. Sostenia que tot mesurant determinats ossos que no canvien amb el temps i assenyalant marques individuals, com ara tatuatges i cicatrius, es podia identificar a un criminal que ja estigués fitxat; és per això que va crear la metodologia, el model de fitxa i estandarditzà les fotografies –frontal i de perfil–. En poc temps es van resoldre més de 200 casos i es va fer molt conegut arreu.

Fou Bertillon qui desenvolupà la fotografia mètrica per a recrear les mides de l’escenari del crim –que no es podia alterar sota cap concepte– i dels objectes que hi havia, a més introduí les cintes pautades que avui encara es fan servir per a fotografiar les proves. També va dissenyar els maletins amb instrumental i reactius per a recollir mostres i fer comprovacions senzilles fora del laboratori.
Però, como d’altres grans genis, la seva personalitat brillant amagava una zona fosca i poc coneguda relacionada amb l’esmentat antisemitisme. Malgrat ser un mal grafòleg, testificà como a expert contra el capità Alfred Dreyfus, en un dels escàndols polítics i judicials més coneguts. Dreyfus, d’origen jueu, fou acusat injustament de passar documents secrets a Alemanya, degradat, condemnat a cadena perpètua i deportat a l’illa del Diable. El testimoni de Bertillon, que atribuí erròniament a Dreyfus un escrit del veritable culpable, fou fonamental per l’acusació.

D’aquell affaire sorgí una nova forma de periodisme i de compromís moral dels intel·lectuals. Amb el seu famós artícle Jo acuso, l’escriptor Émile Zola defensà en Dreyfus i denuncià les martingales de l’exèrcit i del govern.

L’apartat gràfic del post comença amb els retrats de Locard i Bertillon; després hi trobem una curiositat: la fitxa que Bertillon va fer pel seu amic i col·lega anglès Sir Francis Galton. Tot seguit el dibuix que recrea el seu testimoni davant el tribunal que jutjava en Dreyfus i la pàgina del diari L’Aurore amb el Jo acuso original –que es pot ampliar i llegir–. Sota aquestes línees, el tràiler de la pel·lícula La vida d’Émile Zola, de 1937, any de la trama de También mueren ángeles en primavera. Casualitats.