La maledicció de "María de la O"

Qui coneix el detectiu Toni Ferrer sap que coixeja un xic i que, de vegades, el seu genoll s’encasqueta com a conseqüència d’un tret; el van enxampar durant la investigació del foc que destruí els estudis de cinema Orphea, al Palau de la Química de Montjuïc, el febrer de 1936. El succés va commocionar una ciutat que es postulava, sense gaire èxit, com a gran centre de producció cinematogràfica del sud d’Europa. La portada de La Vanguardia demostra l’interès per aquell drama.

El 6 de febrer fou un dia important pels cinèfils. Pel matí, als estudis Orphea, es va donar el primer cop de manovella al rodatge més esperat de l’any, María de la O, amb Pastora Imperio, Carmen Amaya, Julio Peña i Antonio Moreno en els papers de protagonista i la direcció d’en Francesc Elías, un dels realitzadors més populars del moment. Èxit segur. Van convidar a tota la premsa espanyola. Per fer de mestre de cerimònies vingué a Barcelona el productor, Saturnino Ulargui, que va convidar als periodistes a dinar en el famós restaurant Euzcadi.

Unes hores després, el día 7, els estudis cremaven como una torxa. El foc va provocar una víctima mortal i pèrdues de més d’un milió de pessetes, un munt de diners en un país amb un sou industrial mitjà que passava per ben poc de les 3.000 pessetes l’any. La companyia d’assegurances va encarregar la investigació al Toni Ferrer –i a las novel·les en teniu el desenllaç–.

El foc va començar cap a les 6 del matí, al plató n.º 2 dels estudis. Sobre unes bastides de deu metres d’alçada, uns obrers hi posaven una capa aïllant de palla i arpillera quan, potser a causa d’un curtcircuit, una pila d’arpillera va començar a cremar. Entre palla i cartró pedra les flemes es van estendre amb molta velocitat. Dos dels operaris van saltar des de la bastida i van patir fractures greus; sobre un tercer, en Gil Carranza, originari de Burgos, de 24 anys, va caure tota l’estructura abans de que pogués intentar salvar-se. Va morir aixafat i el seu cos quedà totalment cremat.

En aquell plató hi havia els dos decorats principals de María de la O: el pati d’una casa de veïns de Sevilla i l’estudi d’un pintor. No es va salvar res. Els productors van haver de tornar a començar a d’altres platós més petits i amb una dotació tècnica inferior. Els Orphea van ser els primers estudis construïts a Espanya par a rodar amb el so i la tecnologia més moderns. Eren de capital francès amb participació de la Generalitat i d’alguns empresaris catalans. Els fets van ser recollits immediatament pels noticiaris cinematogràfics, como podem comprovar a l’anunci de la sala Savoy de l’11 de febrer.

La mala sort de María de la O continuà el mes de març, en esclatar un conflicte laboral entre la Unión Española Profesional de Técnicos Cinematográficos i Orphea Films per culpa de la contractació de personal estranger. Es va paralitzar la producció durant uns dies fins que el conseller de Treball solucionà el problema tot obligant Orphea Films a acomiadar tres tècnics francesos i substituir-los per espanyols.

Per fi, el 14 de abril es va acabar el rodatge dels interiors i l’equip va marxar a Granada per filmar els exteriors. La pel·lícula s’acabaria de muntar al juny per a projectar-la durant l’estiu. No els hi va donar temps. La maledicció. Abans de distribuir-la, començà la Guerra Civil. Tres anys després, amb el país destrossat, María de la O fou estrenada el 27 de novembre de 1939 als cinemes Imperial i Palacio de la Prensa de Madrid. Com a tancament de l’article, gaudiu d’algunes escenes de la pel·lícula.