El comissari, el detectiu i el robatori del Tresor del Dofí

El 3 de març de 1929, morí el comissari Ramón Fernández-Luna, una de las figures senyeres de la policia espanyola del primer quart del segle XX. Va ser ell qui engarjolà l’Eduardo Arcos, Fantômas, el 1916, i qui, com s’explica a Nadie debería matar en otoño, va fer els primers encàrrecs professionals al Toni Ferrer quan aquest va muntar el despatx de detectiu privat.

Fernández-Luna, durant molts anys comissari en cap de la Brigada d’Investigació Criminal de Madrid, resolgué alguns dels casos més famosos de l’època, com ara el crim de El Federal, el del Capitán Sánchez –que es convertí en pel·lícula– i el robatori del Tresor del Dofí. A l’altra cara d’aquesta trajectòria triomfal hi trobem la seva tempestuosa estada a Barcelona, el 1922, com a inspector general de vigilància a les ordres del general Arlegui, protagonista d’episodis molt foscos de violència policial quan lluitava contra els anarquistes.

Membre d’una família de tradició lliberal, Ramón Fernández-Luna es va enfrontar als responsables de seguretat del dictador Primo de Rivera per culpa dels ascensos i dels trasllats més o menys forçosos. El 1923, demanà la jubilació per raons de salut i fou apartat del servei. Ja fora del cos, creà l’Instituto Fernández-Luna, una de las primeres grans agències de detectius de l’Estat.

El robatori del Tresor del Dofí, al Museu del Prado, el 1918, el va permetre de fer servir tècniques molt noves que avui són rutina per a la policia científica. Formaven el tresor joies i objectes artístics de Lluis XIV de França, el Rei Sol; Felip V el va dur a Espanya i Ferran VII el va donar al museu. Era, en realitat, la meitat d’una col·lecció de valor incalculable l’altra part de la qual es guardava al Louvre. Lluïa dins d’una gran vitrina a la sala principal del Prado.

El 20 de setembre de 1918, mentre hi passejava, el sotsdirector del museu notà un xic de desordre dins la vitrina del tresor. Espantat, cridà a un dels conservadors que, d’un cop d’ull, va comprovar que faltaven unes magnífiques copes d’or i pedreria, la base d’un aiguamans d’or cisellat i uns camafeus d’or i maragdes.

Un cop denunciat el robatori, la Direcció de Seguretat hi envià al su millor agent, en Fernández-Luna.

D’entrada, el comissari es va centrar en el personal de la pinacoteca: les peces havien estat robades al llarg dels dies, per a no cridar l’atenció, i, segons va comprovar amb l’ajut d’un serraller, el pany fou forçat amb una clau copiada de l’original. Tot plegat va començar a desembolicar-se el dia 25, quan un joier li va confiar les seves sospites sobre dos antiquaris, en els magatzems dels quals hi van trobar gairebé totes les peces desaparegudes. En el primer interrogatori van inculpar a dos individus que eren guàrdies del museu. D’altra banda, un tècnic va aconseguir empremtes digitals en els vidres de la vitrina i les va comparar amb les dels acusats. Coincidien.

El día 27, la policia va identificar al cervell del robatori, Rafael Coba, un ludòpata addicte a la bona vida que s’havia presentat a les proves de guàrdia del museu; encara que es va inventar el currículum, fou admès. Tingué un munt de nits per escollir les peces més valuoses. Va ser detingut a l’octubre a La Carolina per agents de la Brigada Mòbil (foto inferior). Jutjat mesos després, el seu cas va obrir un debat sobre la protecció de les obres d’art. Del setciències que el va contractar no sabem si va pagar la seva manca de diligència o, si més no, es va posar vermell.