La trama de También mueren ángeles en primavera comença el 20 d’abril de 1937, el dia que es van veure sobre Barcelona les primeres orenetes de l’any. Només dos dies després, el 22, va acabar el rodatge de Barrios bajos, un llargmetratge produït per SIE Films –Sindicato de la Industria del Espectáculo–, dirigit per Pedro Puche i protagonitzat per José Telmo i Rosita de Cabo, dues populars estrelles de l’època.
La pel·lícula no va ser un èxit de taquilla però va tenir el valor de portar a la pantalla un drama generalment silenciat: el tràfic de blanques. Les escenes que sacsejaren al públic eren més dures pel que suggerien que no pas pel que mostraven: al final de la historia, dos cotxes plens de noies s’aturaven al costat d’un vaixell en el port de Barcelona. Després de comprovar l’estat de “la mercaderia”, les embarcaven rumb a América del Sud, on serien explotades com a prostitutes.
A la vida real, las joves atrapades en aquestes xarxes solien acabar a Buenos Aires. Allí eren subhastades com bestiar i venudes a proxenetes de tot el continent. Les més belles treballarien en els bordells de luxe de les grans ciutats i les menys atractives a cases de barrets immundes de remotes zones mineres, o a la selva.
A Romania, Hongria, Polònia... noies guapes, pobres i amb famílies al seu càrrec, eren enganyades per presumptes buscadors de talents, que les oferien contractes de
Què me’n dieu? Han passat 80 anys i aquests canalles segueixen fent servir les mateixes trampes.
Barcelona ocupava un lloc destacat a les rutes del tràfic de blanques. A Nadie debería matar en otoño, per exemple, faig referència a un antic cas que resolgué Ferrer i que es basa en fets reals. Vàries d’aquelles xarxes usaven el port de la Ciutat Comtal com a escala principal. Aquí, les noies eren obligades a treballar en pel·lícules pornogràfiques que es venien després a Alemanya i els països escandinaus. Les que parlaven francès, hi treballaven a més en el bordell de madame Albina abans d’embarcar cap a Amèrica. Incloc un retall de juny de 1936 sobre la detenció de dos individus d’una xarxa hispano-argentina.
Quan va esclatar la Guerra Civil, milers de joves van perdre el seu treball i es van veure condemnades a la prostitució per a subsistir; d’altres, buscaven desesperadament escapar del país en flames. Aquell era terreny favorable pels tractants d’essers humans, com veiem a l’altre retall, de setembre de 1936. amb les ja conegudes promeses de treball a Anglaterra o els Estats Units, aquelles noies caigueren en mans de xarxes que les portaven cap a l’Argentina i Mèxic, dos grans mercats sexuals àvids de carn fresca.
El problema va ser tan gran, que el cònsol britànic a Barcelona –noticia següent– convocà als periodistes el 16 de juny de 1937 per a “llamar la atención sobre una presunta recluta de sirvientas para Inglaterra”; va avisar, “a fin de evitar posibles engaños”. Ja sabem quins.
Dissortadament, aquest és un dels temes menys estudiats d’un conflicte que, en d’altres qüestions menys greus, ha estat analitzat fins el més petit detall. Ningú ha comptat encara el nombre de víctimes d’aquell repugnant tràfic.
Acabo aquesta entrada amb un petit documental argentí sobre la xarxa més important del primer terç del segle XX, la Zwi Migdal. Estava formada per proxenetes jueus argentins, procedents de l’Est d’Europa, que no dubtaren en esclavitzar joves dels guetos jueus dels seus països d’origen. Hi barrejaven falses ofertes de treball amb matrimonis trucats, res que avui ens pugui sorprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada